Una vida marcada per ETA
Abascal és fill d’un Euskadi tenallat pel terrorisme; forjat al PP, ara acusa el partit d’haver “traït” els seus principis
Abascal, hurrengoa” (el següent, en eusquera). L’amenaça ocupava dos metres de paret al costat del pas del Nervión per Amurrio (Àlaba). Una altra frase, “Abascal nazi”, en blau, copava el mur del camí de l’escorxador. La localitat de 10.000 habitants es despertava fa nou anys amb pintades que tenien un únic destinatari: Santiago Abascal (Bilbao, 1976), membre del PP basc que estava a punt de desaparèixer del focus polític per marxar a Madrid. Gairebé una dècada després, el seu nom reapareix com a líder del desembarcament de la ultradreta a Espanya.
És impossible deslligar els plantejaments d’Abascal de la seva vida a Euskadi, marcada per les constants amenaces i pressió d’ETA. Procedent d’una nissaga política que arrenca amb el seu avi, alcalde d’Amurrio durant el franquisme, i que continua amb el seu pare, dirigent del PP alabès durant els anys del plom. El president de Vox va viure des de l’adolescència el flagell de la banda terrorista. El negoci tèxtil del seu pare –el seu gran referent polític– al municipi alabès va ser cremat diverses vegades i fins i tot els seus cavalls van aparèixer un matí amb pintades de “Gora ETA”. Amb 16 anys es va afiliar al PP, i, amb només 23, el 1999, va accedir al seu primer càrrec públic com a regidor a Amurrio. President de les Noves Generacions (2000-2005) i parlamentari autonòmic (2004-2009), sempre va mostrar una actitud des-
afiadora contra l’esquerra abertzale i contra ETA, i reconeix que l’assetjament de la banda va marcar la seva vida fins al punt d’acostumar-se a dur pistola pel carrer. El seu suport a l’ala dura del PP contra el terrorisme, representada per María San Gil, i la derrota d’aquesta el va deixar sense lloc a Euskadi. En aquell moment, el 2010, va acceptar la crida d’Esperanza Aguirre per dirigir l’Agència de Protecció de Dades de la Comunitat de Madrid. Allà comença la seva ruptura amb el partit, forjada el 2013: la sentència d’Estrasburg que va posar fi a la doctrina Parot i la “traïció” del govern espanyol davant la “falta de resposta” davant els nacionalistes bascos i catalans van consolidar el seu desencant. Rajoy estava molt lluny del seu ideal de president, representat per José María Aznar.
Llicenciat en sociologia i pare de quatre fills de dos matrimonis, el seu lloc públic privilegiat –amb un sou de 83.000 euros bruts anuals– no va sobreviure a la crisi, però de seguida va ser recol·locat com a director de la Fundació per al Mecenatge, un càrrec pel qual percebia la mateixa quantitat. Fins al 2014 va presidir l’Associació per a la Defensa de la Nació Espanyola (DENAES), alimentada amb subvencions de l’administració d’Aguirre que van assolir els 100.000 euros anuals. Aficionat a l’ornitologia, el culturisme, les motos i els cavalls, el 2014 es va passar a dedicar només a Vox, partit impulsat amb exmilitants del PP i víctimes del terrorisme com Ortega Lara. Després de quatre anys d’encadenar fracassos, Andalusia ha obert l’escletxa a un discurs modelat per l’amenaça d’ETA i en què només té cabuda un nacionalisme: l’espanyol.