La CDU davant l’extrema dreta
ANGELA Merkel ja té successora al capdavant de la CDU. La seva delfina Annegret KrampKarrenbauer, de 56 anys, es va imposar divendres per un estret marge (517 vots contra 482) a Friedrich Merz, i rellevarà la cancellera al capdavant de la gran formació de la dreta alemanya. La notícia és important per a la CDU, que en els darrers anys ha perdut força, a causa de la seva política proimmigració –Alemanya ha acollit un milió i mig d’emigrants des del 2015–, i que es troba dividida a causa d’això. Però també és important a escala europea, en un moment d’avenços de les formacions d’extrema dreta, que ha arribat també a Espanya amb l’ingrés diumenge passat de Vox al Parlament andalús.
Després de divuit anys sota la direcció de Merkel, la CDU passa ara a mans de Kramp-Karrenbauer, que li garanteix la continuïtat de la seva línia centrista, encara que segons fonts del seu partit la nova líder està una mica més a la dreta que Merkel (ahir va fer palesa aquesta direcció en proposar –amb el vot dels congressistes– el conservador Paul Ziemiak per al càrrec de nou secretari general de la CDU). En qualsevol cas, no és tant conservadora com Merz, un financer multimilionari que tornava a la primera línia de la política catorze anys després d’apartar-se’n arran d’una picabaralla amb Merkel.
Kramp-Karrenbauer tindrà com a primer objectiu recompondre la unitat de la CDU. I, tot seguit, mantenir i enfortir el perfil de la seva formació, que és de referència a Alemanya i a Europa. Entre altres motius, perquè fins ara el partit conservador alemany s’ha resistit a pactar amb els ultradretans, representats al seu país per la formació AfD, que continuen creixent, i ha establert una clara línia divisòria entre les formacions que defensen els valors fundacionals de la Unió Europea i aquelles que no ho fan.
No és aquesta una posició sempre secundada en aquests temps de populismes, però sí que és una posició que cal defensar tant sí com no. Sempre ha estat necessari fer-ho. I més ho és ara. Un cop d’ull a l’escena política continental ens recorda que els moviments populistes i ultradretans tenen ja una presència consolidada a tot Europa. A la mateixa Alemanya, l’AfD va obtenir en les eleccions d’octubre una considerable representació al Bundestag (92 dels 709 diputats). Marine Le Pen, ara al capdavant del Reagrupament Nacional, va aconseguir en la segona volta de les últimes presidencials franceses fins a onze milions de vots. La LligaNord participa en el Govern d’Itàlia i ha col·locat Matteo Salvini com el seu home fort. També a Àustria els ultradretans de l’FPÖ són socis de govern dels conservadors. Per no parlar del partit Llei i Justícia que governa a Polònia o del Fidesz que fa el mateix a Hongria, etcètera.
Res no fa pensar que Kramp-Karrenbauer vulgui posar obstacles perquè Merkel, rellevada ja al capdavant de la CDU, continuï com a cancellera fins al 2022, com és la seva voluntat. Això evitaria turbulències a les aigües de la dreta alemanya i permetria a Kramp-Karrenbauer preparar-se per lluitar, quan arribi el dia, per la cancelleria. De moment, les declaracions que va efectuar ahir són de perfil constructiu: “No n’hi ha prou –va dir– amb atacar el rival polític. Hem de tenir les nostres pròpies idees”, en defensa d’una “Europa resistent a l’eurocrisi i amb interessos de seguretat comuns”. Tant de bo sigui així. Perquè, en aquesta hora d’avenç dels populismes, una CDU reforçada i compromesa amb els principis fundacionals de la Unió Europea és més necessària que mai.