Contra l’alzheimer
La Fundació Pasqual Maragall compleix aquest 2018 deu anys. Va néixer amb el propòsit d’investigar sobre l’alzheimer, per desig del que fou l’alcalde de les Olimpíades i després el primer president socialista de la Generalitat, quan el 2007 li van diagnosticar la malaltia. Llavors, com recorda la pàgina web de l’entitat (www.fp-maragall.org), Maragall, família i amics no van dubtar en considerar que “en cap lloc està escrit que l’alzheimer sigui invencible” i es van implicar de manera rotunda en la recerca, mitjançant el BarcelonaBeta Brain Research Center, que depèn de la fundació.
Aquests dies, amb la intenció de recaptar fons per contribuir a seguir lluitant contra una malaltia tan devastadora, ha sortit a la venda el llibre Records, publicat per l’editorial RBA, amb un subtítol esclaridor: 40 amics de Pasqual Maragall evoquen 40 moments inoblidables. Precisament un altre amic de Maragall, el poeta José Agustín Goytisolo, que va morir el 1999, va escriure: “La evocación perdura, no la vida” en rememorar en el poemari Final de un adiós la seva mare desapareguda a conseqüència d’un bombardeig durant la Guerra Civil. La presència de la mare va continuar tant en la vida com en la literatura dels seus tres fills, gràcies a l’evocació que la va convertir en perdurable.
Amb el desig de fer propaganda, gairebé diria que proselitisme, per la bona causa de la Fundació Pasqual Maragall, he tornat a considerar fins a quin punt la memòria és fonamental. Avui definida com una funció del cervell que permet codificar, emmagatzemar i recuperar informació. Abans, el Catecisme que els nens de la meva època estudiàvem assegurava que era una de les tres potències de l’ànima, al costat de l’enteniment i la voluntat. La referència a les potències procedia de la filosofia aristotèlica que el cristianisme va incorporar i va adaptar a les finalitats religioses. La memòria, que es considerava un do de Déu, se’ns havia atorgat per recordar-lo i recordar els seus beneficis, com assegura el text de la Doctrina cristiana de Gaspar Astete, summament divulgat durant molt temps i que pot consultar-se a internet.
D’altra banda, en aquelles èpoques de catequesi es feia prevaler la memòria i s’ensenyava a exercitar-la. La ridiculitzada i obsoleta llista dels trentatres reis gots, de noms tan pintorescs com Atanagild o Gundemar, servia per provar la capacitat memorística dels pàrvuls, igual que les taules de multiplicar. No sé si encara avui els nens les aprenen o consulten la calculadora dels seus mòbils quan necessiten saber el resultat de 3x7. A aquestes altures de segle XXI, no hi ha dubte que la memòria de l’ordinador s’imposa sobre la memòria cerebral i la intel·ligència artificial sobre la humana. El desprestigi pedagògic de la memòria, però, ve aparellat paradoxalment amb la lluita contra la seva pèrdua. Mai com ara hi ha hagut tants científics batallant contra l’alzheimer ni tants especialistes en neurologia treballant en assajos clínics.
Els antics creien que la memòria habitava en el cor i alhora el cor, en un sentit més ampli, era el centre de les facultats intel·lectuals, no només dels afectes i les passions. La paraula recordar significa etimològicament (del llatí recordari) tornar a passar pel cor. Així, per exemple, saber de cor en català equival a saber de memòria, igual que en francès par coeur o en anglès by heart. Però també recordar en català i en castellà té l’accepció de recobrar el sentit o el que és el mateix, de despertar, com diu una cançó tradicional: “Recordar, niñas, recordar / que viene el alba / del señor San Juan”. És aquesta accepció del terme la que em sembla més significativa. L’utilitza Jorge Manrique a les Coplas a la muerte de su padre quan escriu: “Recuerde el alma dormida”, això és, desperti, recuperi la consciència.
La son ens proporciona l’oblit en desconnectar-nos de la realitat que estàvem vivint fins al moment que ens adormim. Ja sabem que la inconsciència de la dormició és premonitòria de la mort, qualificada com a somni etern. De tot això cal deduir que els qui pateixen alzheimer estan en certa manera adormits, inconscients, precisament perquè no poden recordar.
Bernat Metge en Lo Somni recull l’opinió de la seva època que la cadira o el seient de l’ànima resideix en el cor. En conseqüència, ànima i cor han funcionat de vegades com a sinònims. Penso que l’ànima de les persones consisteix en la seva memòria. Però la memòria gairebé mai és objectiva ni fiable sinó selectiva, parcial i fins i tot voluble. A mesura que recordem ens allunyem cada vegada més dels fets, per això recordem no fets sinó records de fets. A més fins a quin punt la imaginació no s’immisceix en la memòria? En una entrevista de Víctor-M. Amela a La Contra de La Vanguardia (27/ XI/2018), el doctor Jordi Camí, president de la Fundació Pasqual Maragall, adverteix que fins i tot “inventem la realitat, aquesta construcció mental teixida amb els sentits i memòries. Creuem percepcions amb dades memoritzades, comparem... i per això hi ha món recognoscible! O, si no, no hi ha món”. Crec que té tota la raó.
Vàrem inventar la literatura per recordar el que som. Per recobrar el perdut, per continuar desperts.
El desprestigi pedagògic de la memòria, però, ve aparellat paradoxalment amb la lluita contra la seva pèrdua