No diguis fatxes als feixistes
Gairebé ha passat desapercebuda la notícia en uns dies de pont per a molts o d’hiperactivitat i incertesa per a una classe política cada vegada més abstreta en les seves coses. Ha estat detingut al Brasil Carlos García Juliá, un dels autors de la matança d’Atocha. Condemnat a 193 anys de presó per cinc assassinats al despatx d’advocats laboralistes el 1977, només en va complir 14 abans d’escapar-se a Llatinoamèrica desprès d’aconseguir, de forma incomprensible –o no tant–, el permís judicial per a abandonar el país el 1994, estant en llibertat provisional. Quan es va voler revocar el disbarat, ja havia tocat el dos. Malgrat haver estat detingut després a Bolívia acusat de tràfic de drogues i finançament de grups paramilitars, no ha estat fins gairebé 25 anys després que s’ha fet efectiva l’ordre internacional de detenció.
Aquesta detenció pren volada en uns dies de record de l’aprovació de la Constitució o la mort de Franco i l’arribada de defensors descarats de la dictadura a les institucions democràtiques o de banalització de les paraules feixista i nazi, gairebé
García Juliá sí que era un feixista... fora bo recordar-ho ara que tants s’esforcen a banalitzar el que es va aconseguir
més uns insults que una definició política. Carlos García Juliá sí que era, i possiblement continua sent, un feixista. Militant de la Falange, formava part, juntament amb la resta de pinxos de la seva banda assassina, d’una organització que no volia la democràcia per a Espanya i estava disposada a evitar-ho a matadegolla. I no estava sol, després del judici va quedar clar que el grup va rebre l’ajut de neofeixistes italians. Va ser també un procés als fills del franquisme i a les organitzacions que els donaven suport. També la primera advertència a aquells que, des de la policia, l’administració i la judicatura, seguien convençuts de que res canviaria. Va contribuir com a mínim a fer que callessin, de moment, i a posar sordina a la seva fatxenderia.
Tres advocats laboralistes, Enrique Valdelvira, Luis Javier Benavides i Francisco Javier Sauquillo, un estudiant de Dret, Serafín Holgado, i un administratiu, Ángel Rodríguez Leal, van ser assassinats a sang freda a trets aquell 24 de gener de 1977 al carrer Atocha de Madrid. Quatre persones més van quedar ferides greus. Sempre s’ha dit que la manifestació després del crim, la primera també després de la mort de Franco, amb una impressionant multitud silenciosa prenent Madrid, va ser un punt d’inflexió en el convuls moment que es vivia llavors. El control de l’ordre que el llavors il·legal Partit Comunista va exercir aquell dia al carrer no només va evitar més morts o una escalada de violència, va ser un cop de puny sobre la taula per ajudar al canvi polític que tan fràgil i llunyà semblava llavors. No va ser l’única sang vessada a favor d’una convivència basada en la democràcia i el respecte.
Potser seria bo de recordar-ho ara que tants s’esforcen a banalitzar el que es va aconseguir, a intentar fer retrocedir els consensos i a oblidar interessadament que una societat només avança quan es treballa a favor dels interessos de la majoria i des del respecte a minories i dissidents. I el càstig als criminals que ens volen destruir: a García Juliá, que té ara 65 anys, li queden uns deu anys de presó per complir.