Un conte d’hivern
Això era i no era una nina que s’asseia amb el seu germà a la falda de l’avi perquè els llegís contes. Les fotos els recullen cadascun damunt d’una cama, l’avi en un balancí, En Teo va amb avió. Les aventures d’en Teo estaven bé. Però la nina recorda amb tendresa les de César i Ernestina, un ós i una rateta molt amics que de vegades intenten ser músics ambulants i d’altres perden en Gedeó, un ninot pingüí. Estan dibuixats en aquarel·la, i el traç és tan delicat que provocava en la nina una mena de nostàlgia precoç.
D’alguna manera, ella sempre cercarà aquesta bellesa. I en no trobar-la, llegirà i escriurà per combatre’n la carència. Al capdavall, un intenta escriure allò que encara no ha llegit per tornar a sentir allò que li costa tant sentir. En un llibre que publica sobre les despossessions i la dificultat de desprendre’s del que estimam, la nina, que ja no ho és, parla d’en César i n’Ernestina. Passen els mesos, i un dia la conviden al club de lectura de L’Espolsada, a les Franqueses del Vallès. Al final, li fan un regal. En desembolicar-lo, és incapaç de contenir les llàgrimes: es tracta d’un d’aquells contes que llegia enfilada als genolls del seu avi. Es titula Ernest i Celestine han perdut en Simó. No es fixa en què el nom dels tres personatges ha canviat. Tampoc en què l’edició de Kalandraka, que n’ha recuperat altres títols, té menys text que els que ella coneixia.
Els dibuixos són els mateixos. I quan torna a veure’ls, latents a la memòria, es desperten emocions antigues que romanien gairebé oblidades. Hi ha qualque cosa d’espiritual i un poc cursi, en la sacsejada; qualque cosa atàvica, un avís: tu vas començar a ser llavors, vens d’aquí, formes part d’això. O això forma part de tu.
Passen els mesos, i la nina que ja no ho és rep un correu electrònic. La conviden a la preestrena d’Ernest & Celestine. Contes d’hivern, actualment en cartellera. La distribuïdora Rita & Luca Films proposa una acurada selecció d’onze títols de cinema infantil independent. La projecció és al Soho. I la nina que ja no ho és té por d’alterar els seus records amb imatges en moviment i les veus dels protagonistes. Però l’encantador accent rus de l’ós, la música i les històries entranyables –la primera la duu a Nils Holgersson–, sobretot l’aquarel·la respectada en el dibuix –ara que tot és histriònic–, la reconforten. Tornarà a veure la pel·lícula amb els nebots.
Els camins de la literatura són inescrutables, i intentar desxifrar-los forma part del joc literari. Per això investiga qui va ser l’autora d’Ernest et Célestine. Era belga, com l’avi amb qui ella llegia els contes. Signava amb el pseudònim Gabrielle Vincent, a partir del nom dels seus pares. En realitat es deia Monique Martin. I somriu. La seva agent literària es diu Mònica Martín. Un adult ho consideraria una casualitat. Però ella sempre serà una nina.
Al capdavall, un intenta escriure allò que encara no ha llegit per tornar a sentir allò que li costa tant sentir