Els autèntics culpables

Andalusia té el dubtós honor d’haver estat la primera comunitat que ha acceptat al seu Parlament diputats de Vox. Trenta-sis anys després que Blas Piñar, líder de Fuerza Nueva, perdés el seu escó, l’extrema dreta torna a representar oficialment part dels espanyols. Una extrema dreta que en públic ha substituït el perfil franquista per un ideari antiautonomista, antiimmigratori, antiigualitari, antiliberal i antifeminista. I que espera progressar en les autonòmiques, europees i municipals del maig. O en les generals, si s’avancen.

La reacció dels partits constitucionalistes davant aquest ascens de Vox ha estat miop i decebedora. El seu primer impuls va ser atribuir-se mútuament les culpes, amb arguments pàrvuls, mers residus de l’habitual “i tu més”. Segons Susana Díaz, artífex directa de la patacada del PSOE a Andalusia (i indirecta de la lepenització dels seus electors que van votar Vox), la responsabilitat no és seva, sinó de la política de distensió amb l’independentisme de Pedro Sánchez. La qual cosa és, tirant curt, un error: alguna cosa tindrà a veure en el seu retrocés que, després de 36 anys de govern socialista, Andalusia tingui un fracàs escolar del 23% i un 23% d’atur (40% en l’atur juvenil). Per Puigdemont, que ocupa els seus lleures a Waterloo fent sil·logismes defectuosos, el PSOE seria el responsable del desgavell andalús per haver coincidit amb Vox en el rebuig de l’independentisme. I tampoc pel PP i Ciutadans el PSOE no és innocent, malgrat que els dos partits conservadors han beneficiat Vox en escorar-se cap a la seva posició, han tirat floretes al seu líder Abascal (cas de Casado o Aznar) i encara no han descartat aliances amb la ultradreta.

Aquestes i altres argumentacions són d’un rigor intel·lectual avariat, només digeribles per militants atrapats per la seva doctrina. Si tots aquells que es diuen demòcrates aspiren de debò que l’avenç de Vox a Andalusia sigui una excepció, el primer que haurien de fer és oblidar-se de les consignes suades i afinar l’anàlisi. L’èxit de Vox té responsables entre nosaltres, per descomptat. Però no són els principals els que Díaz, Casado, Rivera o Puigdemont assenyalen amb el dit.

El primer i principal culpable de l’avenç de Vox és Vox mateix: un projecte polític basat en idees reaccionàries, de finançament fosc, que té entre els seus còmplices la ultradreta europea. El segon grup de culpables el formen aquells 395.978 andalusos que li han confiat el vot. Per molt que s’enquistin els problemes estructurals, per incert que sigui el futur, per molt que creixi la correcció política, donar el vot a Vox és una insensatesa. No es pot donar suport als que proposen carregar-se els avenços socials i polítics dels últims quaranta anys. I ja posats a atribuir responsabilitats no és acceptable que el 41,3% dels andalusos s’abstinguessin de votar. També ells van donar, per passiva, ales a Vox.

Hi ha un tercer grup de culpables, i en aquest tots hi tenim part de responsabilitat. Perquè el progrés de Vox és una expressió de les carències o incapacitats de la democràcia constitucional que celebra ara el quarantè aniversari. És cert que ens ha donat el període

La reacció dels partits constitucionalistes davant l’ascens de Vox ha estat miop i decebedora

més llarg de progrés i llibertat de la història d’Espanya, i que malgrat les seves limitacions indica el camí a seguir. Però també ho és que arrossega massa errors en matèria d’educació. L’ús que es fa de les xarxes i la tradicional estultícia no ajuden, però quelcom més seriós falla en el sistema educatiu quan Vox obté escons.

Hi ha un quart i últim culpable de l’avenç de Vox, potser el més perillós de tots: el corrent populista que recorre el món a cavall de la mentida institucionalitzada, l’exaltació de les emocions i la creixent abúlia ciutadana, minant la democràcia, la Unió Europea i els seus valors. Trump, el Brexit, l’auge de les formacions ultradretanes i els moviments independentistes són fenòmens diversos, però coincidents en el temps i en el seu error de base: prioritzar els sentiments nacionals quan els problemes més greus, començant per la desigualtat i pel canvi climàtic, són globals i exigeixen resposta immediata i coordinada. Com ho exigeix aquest progressiu atordiment de part de la ciutadania que sembla ignorar el paper dels que des del poder manipulen les xarxes per defensar els seus interessos particulars.

En les últimes setmanes he esmentat ja dues vegades en altres articles el llibre El camino hacia la no libertad (Galaxia Gutenberg), escrit per l’historiador dels Estats Units Timothy Snyder. Avui ho faig per tercera vegada, amb la recomanació que el llegeixin com més aviat millor. Com deia Justo Barranco en l’entrevista amb Snyder que va publicar La Vanguardia dimarts passat, aquesta obra té quelcom de novel·la de terror. Però, sobretot, és una crònica minuciosa de com ha contribuït el règim rus de Putin a substituir la veritat per la mentida i, així, desestabilitzar Europa: una documentada revelació sobre el més greu i alarmant que està passant en la nostra societat global i el que probablement determinarà el nostre futur i el dels nostres fills. Una cosa ben diferent, dit sigui de passada, del que ens explica contínuament la televisió pública catalana en els seus informatius.