El millor antidepressiu
El dia que Barcelona va perdre l’Agència Europea del Medicament davant Amsterdam, ara fa poc més d’un any, encara en plena ressaca de l’1-O i de tot el que va venir a continuació, semblava que totes les esperances de la capital catalana de continuar sent una ciutat competitiva a la superlliga de les metròpolis globals s’esfondraven. Es van buscar mil i una explicacions, excuses i, sobretot, culpes, gairebé sempre localitzades en els escenaris polítics. L’autoestima es va ensorrar. Calia algun antidepressiu, però ningú no sabia on comprar-lo. Que potser la Barcelona que manca d’un model clar de ciutat per a les pròximes dècades estava perdent atractiu en el concert internacional?
Tot i això, la decisió adoptada aquesta setmana per l’Institut Europeu d’Innovació i Tecnologia (EIT) –l’elecció d’un consorci coordinat per Barcelona perquè constitueixi una comunitat transnacional encarregada de buscar solucions als reptes apassionants que planteja la mobilitat urbana– demostra que aquesta decadència anunciada no és irremeiable.
De noves oportunitats no en falten, i encara menys en un món en permanent revolució tecnològica, si es fan bé les coses i es defineixen estratègies guanyadores com sí que ha sabut fer Barcelona en aquesta ocasió, el seu ajuntament, amb la col·laboració de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i Seat. La jugada, mantinguda en un secret absolut durant un any, ha resultat perfecta. En una posada al dia d’aquella màxima que diu que si no pots derrotar al teu adversari t’hi has d’unir, Barcelona s’ha aliat, en aquesta empresa de gran envergadura, amb ciutats que tradicionalment han estat competidores seves pels grans premis, com ara Amsterdam o Milà, i ha aconseguit aglutinar en una iniciativa comuna socis tan diversos com una megalòpolis en aparença ingovernable com Istanbul i ciutats amb una gran potencial tecnològic, com les capitals escandinaves o petits municipis holandesos. Si sumem a aquest planter de luxe gegants del sector de la mobilitat en un sentit molt ampli, incloent-hi grans companyies automobilístiques, centres tecnològics i universitats de referència, l’èxit s’explica per si sol.
La consecució d’aquest succés apunta, d’altra banda, a la conveniència que Barcelona continuï estrenyent la seva vinculació amb un conjunt cada vegada més ampli de ciutats amb qui comparteix problemes i amb qui ha de compartir solucions. En moments d’incertesa dels estats, quan no d’absoluta crisi, no és pas forassenyat pensar que el futur s’ha de basar en la capacitat de les ciutats de gestionar-se d’una manera més autònoma i, sobretot, d’unir-se entre elles per compartir experiències, intercanviar coneixements, treballar en xarxa i, en definitiva, enfortir-se per garantir millor la defensa dels seus interessos.
L’elecció de Barcelona com la capital de la mobilitat prova que l’anunciada decadència no és irremeiable