Alerta Barcelona
Dimarts passat, 4 de desembre, vaig anar a la presentació del llibre Alerta Barcelona (Libros de Vanguardia, 2018), del col·lega Miquel Molina, a La Casa del Llibre de la rambla de Catalunya. No tinc costum d’assistir a aquest tipus ni cap altre tipus de presentacions, tret de quan em toca oficiar-les in person, com em passa molt de tant en tant a la llibreria Jaimes (València, 318), “la llibreria francesa de Barcelona”, en la meva condició d’afrancesat impenitent o, per ser més exactes, d’etern tití parisenc i català torracollons. Vaig anar a la presentació del llibre del col·lega Molina per dos motius. El primer, perquè en Miquel és l’únic contacte que tinc, que em queda amb La Vanguardia. Quan en Miquel es va convertir en un dels directors adjunts d’aquest diari em va fer saber, a través d’un altre vell amic i col·lega, l’Eugeni Madueño, que em volia conèixer. Vam anar, tots tres, a dinar al Buoni Amici, al carrer Casanova (ja no existeix), i entre negroni i negroni, en Miquel em va explicar que, sent un xaval, se li havia quedat gravada la imatge d’un Joan de Sagarra, aleshores crític teatral, que, al festival de Teatre de Sitges (època Salvat) havia provocat i aconseguit una ovació per a un grup de còmics polonesos del qui ni ell ni jo no recordàvem el nom. Total, que ens vam caure bé, i prova d’això és que des d’aleshores acostumem a compartir taula, tres, quatre o cinc vegades a l’any, per parlar de Barcelona, de la seva cultura, del que voldríem per a aquesta ciutat que, vulguem o no, és la nostra.
Així que vaig anar a la presentació del llibre perquè el seu autor era el meu comensal, el meu amic, i perquè el contingut del mateix m’era tan familiar com el filet o l’orada que solem compartir en Miquel Molina i un servidor en alguna taula més o menys discreta i responsable de l’Eixample. Però també vaig anar-hi –segon motiu– perquè volia veure la parròquia que assistia, curiosament o religiosament, al tinglado (tota presentació té alguna cosa o molta cosa de tinglado).
La parròquia era una, religiosament una. Podria ser que s’hagués colat algun curiós o curiosa de la colla de la senyora Colau, de la CUP o de ves a saber on, però, si ho van fer, jo no els vaig trobar. Aquella presentació era, en certa manera, una prolongació del suplement especial de La Vanguardia del 17 de març del 2018: Idees per rellançar Barcelona, en què el col·lega Molina ja optava per una “renovada aliança entre les administracions i la societat civil”. “La paraula clau”, escrivia Molina, “en aquest nou escenari és connexió”. Connexió entre l’alcaldia –i Déu vulgui que se li sumi la Generalitat– i la “societat civil”, és a dir, la gent que talla el bacallà a la “bonica encisera”. Una connexió que Molina, al seu llibre, encamina, centra, en el món cultural. “Barcelona serà cultural o no serà”, diu Molina.
Mentida podrida. Barcelona serà o no serà segons el nombre de turistes que puguin arribar-nos en tres o cinc anys. Turistes cultu- rals, és clar. Però Barcelona també pot ser una destinació de turistes culturals que venen a cardar a les torres de la Sagrada Família, com ja hem llegit en una novel·la francesa l’autor de la qual no vull recordar.
Barcelona serà cultural o no serà. D’acord, amic Molina. Però, dimarts a la tarda, a La Casa del Llibre, el que va quedar clar va ser que Barcelona, una certa Barcelona, perquè continuï sent aquella mateixa Barcelona, la de sempre, necessita, li cal, una connexió. Connexió entre “les administracions i la societat civil”. La societat civil era allà, començant per aquest diari –que data del 1881 i, afortunadament, continua en mans de la mateixa família–, i administracions, futures, que també eren allà: Manuel Valls i Jaume Collboni.
La connexió? Tant de bo! Perquè això de Barcelona serà o no serà ha de superar abans la denominada “batalla de Barcelona”, del proper maig, on la cultura, com sempre, importa un rave, i on l’independentisme se les haurà de veure amb aquella possible “connexió”.
PS. Tornem al suplement de La Vanguardia del 17 de març d’aquest any. Lola García hi escriu d’“una capital més enllà de Catalunya”. Parla de la Barcelona de Maragall. “Si Barcelona no fos dinàmica Catalunya no ho seria”, diu Maragall. I remata: “L’amor cap a Barcelona és alhora un amor cap a Catalunya”. I pesco també una columna d’Enric Juliana en la qual, tot i lloant els “nous reptes de la societat, la tecnologia i l’economia”, diu que Barcelona “ha de treure el cap al món que s’aproxima i discutir-lo. Allò que la manca d’intel·ligència política ha espatllat, potser ho podrà reparar la intel·ligència artificial”. Un Manuel Valls o un Ernest Maragall robòtics?
En parlarem al nostre pròxim dinar, estimat Miquel Molina. Gràcies pel llibre.
La ciutat també pot ser una destinació de turistes ‘culturals’ que venen a cardar a les torres de la Sagrada Família
En la batalla de les eleccions municipals del proper maig, la cultura, com sempre, importa un rave