Apocalipsi Vox
CATACLISME. La televisió s’ha emocionat aquesta setmana amb l’emergència de Vox en les eleccions andaluses. Han estat titulars de noticiaris, i gràfics i barres, i testimonis i hores d’anàlisi i tertúlies de matí, sobretaula, tarda, nit i matinada. El teleespectador s’ha trobat Vox fins a la sopa (aquesta nit, més: no em perdo el reportatge de Jordi Évole a La Sexta, amb càmeres ocultes als mítings de Vox i l’anàlisi de Carlos Herrera). Per què passa això? Com a crític de televisió, ho sé: no hi ha res que exciti més la tele que la novetat i el perill, el que és morbós i el que és extrem, els cataclismes i les amenaces, els incendis i els terratrèmols, les nevades i les allaus, els volcans i els sismes submarins, i més que res l’apocalipsi: Vox encaixa en aquest apartat. Els mateixos votants de Vox deuen haver corregut a veure a la tele l’efecte de la seva transgressió, tremolosos d’excitació i por pel seu propi èxit. És la democràcia, i ens fa corresponsables a tots de tot: qui vota Vox carrega contra qui es moca amb la bandera d’Espanya o qui embolica la troca per tocar el dos d’Espanya. I si la conseqüència de la broma televisiva de Dani Mateo a El intermedio (La Sexta) és que hi hagi més diputats de Vox... endavant! Afrontem les conseqüències de les conseqüències. Hem de deixar de fer broma amb la bandera d’Espanya? Que cadascú es respongui. Jo milito en la paraula lliure i l’humor sense límits, de manera que em responc en conseqüència: que continuï la broma!, passi el que passi. Els líders independentistes, ho han de deixar de ser per evitar el creixement de Vox? Responeu-vos els afectes a la passió independentista, no és el meu cas i no em correspon. I si un dia Vox suma diputats per destruir l’Estat de les autonomies modificant la Constitució del 1978 que jo vaig votar fa 40 anys (amb un 90,5% dels catalans que la vam votar, jo amb 18 anys acabats de fer), aquest dia la democràcia a Espanya sucumbirà en mans de la democràcia, una paradoxa irresoluble... Tret de si blindem –ara mateix!– l’Estat autonòmic: sí, jo torno a votar sí. ‘LA RESISTENCIA’. He adquirit el vici nictalop de veure La resistencia, de David Broncano (Movistar #0, de dilluns a dijous), després de Late motiv, d’Andreu Buenafuente. Esplèndid programa doble! M’he aficionat al David Broncano de La resistencia, que arriba al teatre Arlequín (Gran Vía de Madrid) des de casa seva amb el vestit acabat de posar i les mans a les butxaques, i sobre l’escenari deixa anar irreverències que grinyolaran a les orelles més respectables. I descobreixo que veient això em sento molt còmode, estic somrient davant el riure fluix d’un
millennial que sembla que no busca ni l’aplaudiment del públic ni l’aprovació de l’entrevistat. Això és el millor de Broncano: fa notar al seu entrevistat que tant li fa demanar-li una cosa com una altra, i sovint s’obstina –obsessiu, en bucle– a repreguntar sobre un detall ínfim: això impacienta l’entrevistat, que es regira nerviós al sofà veient com s’escolen els minuts sense poder parlar de les seves coses. Entenc que Broncano juga a l’autosabotatge del gènere, a convertir l’entrevista en una altra cosa (en diré broncavista): posa a prova la capacitat de resistència de l’entrevistat. I per això, potser, el títol del programa. – @amelanovela
Els líders independentistes, han de deixar de ser-ho per evitar el creixement de Vox?