Revolució tecnològica: prohibit frenar
Que Barcelona hagi estat elegida com la capital europea de la innovació en mobilitat urbana serveix per reforçar un model de ciutat que, en menys d’una dècada, s’ha construït a una velocitat vertiginosa. Ara convé apuntalar-lo
Aquesta vegada la geografia de la ira no ha restat opcions a Barcelona. Mentre un representant municipal defensava, dimarts a Budapest, la candidatura per acollir el centre europeu d’innovació en mobilitat, era París, i no Barcelona, la ciutat en flames. El fet és que, gràcies als mesos de relativa calma transcorreguts des del convuls final del 2017, Barcelona no va tenir necessitat de convèncer ningú de la seva condició de ciutat pacífica i amb seguretat jurídica.
Recordem: després d’un procés de selecció secret de gairebé tres anys, Barcelona ha estat elegida per desenvolupar el centre d’innovació en mobilitat urbana al capdavant d’un consorci que integren dotze ciutats europees més, 17 empreses i 18 universitats. Actuarà, d’alguna manera, com a capital europea de l’estímul als emprenedors en noves formes de mobilitat.
No és pas un repte petit, que inclou des de la gestió d’un transport urbà en revolució permanent –com demostra el tsunami del patinet– fins a la reconversió de la indústria de l’automòbil.
Aconseguir aquesta capitalitat no ha estat fàcil. Lluís Gómez ,el cap visible d’un grup en què han treballat braç a braç –entre d’altres– l’Ajuntament, la UPC i Seat, s’ha passat setmanes bolcat en la preparació de l’examen a què el seu equip va ser sotmès el dia 4 de desembre: un bombardeig de 55 minuts de preguntes.
Atesa la transcendència del repte, la candidatura fins i tot va contractar els serveis d’una coach americana que va assessorar sobre els discursos, la gestualitat o el vestuari més apropiats per superar la prova. “Què pot aprendre Nova York de Barcelona?”, va ser una de les qüestions que es van plantejar. De fet, l’aposta de la Comissió Europea per incentivar pols de talent tecnològic persegueix recuperar el terreny perdut respecte als EUA i l’Àsia.
El que es constata, amb aquest èxit (més enllà del valor de la feina ben feta), és que el talent crida el talent, i la innovació, la innovació. En la decisió final han influït la bona premsa que tenen a Europa les polítiques barcelonines de mobilitat introduïdes durant aquest últim mandat, com ara les superilles o la norma pionera dels vehicles de mobilitat personal, que ara troben a faltar ciutats com Madrid. També s’ha valorat, però, segons coneixedors dels entrellats d’aquesta convocatòria, la política de captació de talent emprenedor que han anat desenvolupant, cadascun amb els seus matisos, els successius governs municipals del PSC, CiU i BComú.
Recordem que entre els motius que impulsen la multinacional Rakuten a valorar el trasllat a Barcelona de la seva seu de Luxemburg (vegeu La Vanguardia del 5/ XII/2018) hi ha l’avantatge de trobar-se, aquí, amb un dinàmic ecosistema d’empreses emergents.
Aquest és un factor clau en la irrupció fulgurant d’un nou model de ciutat: Barcelona és una destinació sexi per a la nova economia digital.
Ara bé, una ciutat com a aquesta no es pot encasellar en un únic patró, sinó que ha de saber projectar-se en un entorn de models superposats de la manera més harmònica possible: la tecnologia, la cultura, la investigació, el turisme, la defensa dels drets...
Un executiu italià establert a Barcelona afirmava aquesta setmana que encara se sorprèn davant el recurrent debat sobre el model de ciutat. Diu que, a Roma, aquest plantejament seria insòlit. Que els romans ni tan sols es pregunten si han de tenir un model.
El llegat mil·lenari de Roma, tanmateix, és un model per se que no admet discussió, i Barcelona, en canvi, juga a la lliga de les ciutats que s’han sabut reinventar però que, si s’adormen, poden entrar en zona de descens. Així doncs, hi ha feina per fer. El model barceloní de ciutat tecnològica, impossible d’imaginar fa només una dècada, requereix, per consolidar-se, d’un suport pressupostari més gran, de tots els esforços imaginatius que permetin eliminar les traves a la captació de talent i, sobretot, del màxim consens polític.