Energia hiperproductiva
Continuació sense més variació d’una nova mostra de la capacitat productiva de Van Morrison en aquesta etapa de la seva carrera als 73 anys. El seu àlbum 40 és el segon que veu la llum aquest any i tots dos van ser precedits l’any passat per un altre parell de discos. La millor notícia d’aquesta accelerada capacitat és que el Lleó de Belfast sona més viu, directe i embrancat en matèria com poques vegades en la seva amazònica carrera. En poques paraules, despatxa amb admirable solvència –tessitures tècniques interpretatives, coneixement de la matèria primera– totes les vuit versions i els sis originals que componen l’àlbum, acompanyat novament pel mateix equip instrumental de l’anterior You’re driving me crazy.
El trompetista i organista Joey DeFrancesco i els seus tres músics de suport assorteixen a la perfecció –previsible, tot sigui dit– al gloriós intèrpret amb discrets, efectius, i vistosos quan s’intervé, matalassos de jazz, blues o pop. Ja sigui quan es fica a la pell de Willie Dixon (I love the life I live), John Lee Hooker (Dimples) o Solomon Burke (Got to get you off of my mind, amb la seva filla Shana subministrant un potent background vocal). També surt airós quan s’interna en tessitures més fosques, com als dos talls de J.D.Harris i, sobretot, al blues arrossegat de Sam Cooke Laughin’ and clownin’. Amb els seus propis temes el to mitjà es manté però l’atractiu decreix, tot i que no ho fa la contagiosa energia que expandeix al llarg d’aquesta nova mostra de convincent amor a la música.