El que va passar en ajuntar-se un milionari i un arquitecte
Seu central de Bloomberg a Londres Arquitectes: Foster + Partners Ubicació: Londres. 3, Queen Victoria Street
El cogombret, el ratllador de formatge o la llauna de pernil són els malnoms d’alguns dels gratacels construïts a la City de Londres en el que de portem de segle XXI. El districte financer, abans caracteritzat arquitectònicament per la palladiana Mansion House, és ara també una col·lecció de vistosos edificis d’arquitectes estel·lars.
L’última incorporació és l’oficina londinenca de Bloomberg, la companyia de serveis financers propietat de l’exalcalde de Nova York, Michael Bloomberg, que ha dissenyat Norman Foster. Cap dels dos no va prioritzar aquí la voluntat icònica. Van preferir apostar per l’eficiència energètica. L’edifici consumeix, segons Foster, un 70% menys d’aigua i un 40% menys d’energia que les oficines tipus. I, també, acomodarse a les línies de cornisa de l’entorn, conformant-se amb un màxim de deu pisos. Més a favor seu: l’obra es divideix en dos volums interconnectats, un de planta triangular, un altre de trapezoidal, entre els quals es recupera Watling Street, una via d’origen romà, ara passatge cobert. A més, genera a les seves cantonades agradables espais públics, ornats amb fonts de la creadora espanyola Cristina Iglesias, que el crític de The Guardian va associar immisericordiós a “pantans fètids”. Detalls a part, aquesta generosa relació amb la ciutat és un dels grans encerts de l’obra, molt millor que la Bucklesbury House a la qual substitueix.
Igual que va fer Richard Rogers a la veïna seu de Lloyds o a The Leadenhall, Foster ha prioritzat les plantes diàfanes, que acullen 4.000 empleats. I les ha distingit amb materials i espais de primera qualitat, entre els quals no falten rampes monumentals, zones comunitàries, cubicles de treball, un sostre –gairebé un firmament– integrat per 2,5 milions de pètals d’alumini en el qual brillen els leds i altres refinaments. Aquest edifici mira cap al seu interior, per afavorir l’atmosfera i les relacions de treball, i fins i tot per autohomenatjar-se, perquè les vistes cap a l’exterior, si bé existents, són de vegades limitades. Perquè els dos trets dominants a l’exterior de l’edifici són les ganyes, uns plafons de bronze que s’obren i es tanquen regulant automàticament la seva respiració i que se situen al mig dels seus finestrals; i les gruixudes columnes de pedra arenosa que els emmarquen, visualitzant l’estructura perimetral de l’edifici.
Bloomberg va estalviar energia a la seva nova seu, però no diners. Volia exhibir aquí el seu zel mediambiental i no va parpellejar a l’hora de sufragar maquetes monumentals per provar els mecanismes experimentals de Foster, ni en abonar una factura final de 1.300 milions de lliures. Sens dubte, els esmentats mecanismes marquen un futur per a l’arquitectura oficinesca. Una altra cosa és si se’ls podran permetre molts promotors. L’obra ha rebut el Premi Stirling 2018, batejat en honor al difunt arquitecte homònim, autor de la postmodernista, rosada i pètria edificació del número 1 de Poultry, a l’altra banda del carrer, que contrasta amb aquesta elegant, responsable i una mica pija obra de Foster. Com va apuntar Bloomberg a la inauguració, “alguns diuen que construir aquest edifici ens ha costat gairebé una dècada perquè va reunir un milionari que volia ser arquitecte i un arquitecte que va voler ser milionari”.