Encara es recuperen diners robats per Bernie Madoff
Desè aniversari del descobriment de l’estafa massiva piramidal
David Sheehan ha visitat al voltant d’una dotzena de vegades Bernie Madoff a la presó de Butner (Carolina del Nord). Espera no haver-hi de tornar.
“És un sociòpata”, diu en un article recent a The Wall Street Journal. “No pensa que li causés mal a ningú. En realitat va creure que el seu pla funcionaria, només que se li va escapar de les mans i no el va poder controlar”, afegeix.
Descrits tots dos com a “avis rutilants”, fa un decenni que Sheehan, de 74 anys, i Irving Picard, de 77, estan immersos en una missió de rescat. Són els dos fideïcomissaris de la fallida a qui se’ls va encarregar judicialment recuperar el màxim del capital que Madoff, l’assessor dels rics, va defraudar a desenes de milers de persones als Estats Units i arreu del món.
Dir Bernie Madoff, octogenari i complint una condemna de 150 anys de presó, ja és sinònim de l’estafa més gran i el frau massiu mitjançant un esquema Ponzi o estafa piramidal. Aquest 11 de desembre es compleix el desè aniversari de la seva detenció i del descobriment d’un forat
Les autoritats han distribuït més de 15.000 milions de dòlars entre milers de víctimes
xifrat en uns 64.000 milions d’euros. Tot es va precipitar quan va confessar el desastre als seus fills, en Mark i l’Andrew, tots dos ja morts. En Mark, de 46, es va suïcidar el 2010 (just al segon aniversari) i l’Andrew va morir per un càncer sobtat.
Una de les qüestions que més fascinen després de tot un decenni és que tant Sheehan i Picard, d’una banda, com el Departament de Justícia, per l’altra, encara continuen recuperant diners i tornant sumes a perjudicats.
Als uns i als altres els queda camp per recórrer per detectar més dòlars extraviats per l’avarícia del gestor, de la qual d’altres van obtenir guanys.
Per exemple, la metodologia dels fideïcomissaris opera demandant entitats, que poden no haver fet res il·legal, però que van rebre pagaments inapropiats, en especial capital que pretenia ser la rendibilitat d’una inversió i, amb l’esquema Ponzi, no era res més que els diners d’un altre client.
Dels 17.500 milions de dòlars que constaven en la reclamació judicial, Sheehan i Picard n’han trobat i repartit 13.300 milions. Segons els seus càlculs, això significa una proporció de 75 centaus per dòlar. És un assoliment remarcable si es té en compte que Picard esperava recuperar de 5 a 10 centaus per dòlar. Aquesta sembla que és la quantitat habitual en casos d’esquema Ponzi. Picard, que ha participat prèviament en una desena de liquidacions d’aquest tipus, considera que ja han complert un 70% de la tasca.
Si aquesta vegada ha augmentat el percentatge de recuperació, això es deu, segons la seva opinió, a què l’estratègia de Madoff es va prolongar durant dècades. Existeix documentació que es remunta als anys setanta i que prova la trama.
La meta d’arribar al 100% no és del tot realista, però ho intenten. Aquest novembre passat van comparèixer en un jutjat d’apel·lació per provar de subvertir la decisió de jutge de primera instància, qui els va denegar el dret a perseguir els diners de Madoff a l’estranger. En cas de guanyar, l’operació els ocuparà cinc anys més.
Mentrestant el Departament de Justícia va distribuir a començaments d’aquest mes 695 milions de dòlars addicionals. Gràcies a aquesta quantitat, el total repartit per aquesta via ascendeix a 2.000 milions, distribuïts entre unes 27.000 víctimes de tot el món.
L’objectiu és aconseguir entorn de 4.000 milions i esperen acabar la tasca al llarg del 2019. El fons de víctimes de Madoff, que així es denomina aquesta iniciativa, va rebre 65.000 peticions de compensació de 136 països.
“El pla de Madoff va devastar fons de pensions i de jubilacions, organitzacions de caritat o sense ànim de lucre i milers d’individus”, assenyala el fiscal Brian A. Benczkowski al comunicat en què explica aquest lliurament recent.
La diferència entre una via i una altra és de definició. Els fideïcomissos de la fallida van directament als titulars dels comptes, que poden incloure nombrosos inversors, mentre que el Departament de Justícia se centra en persones que van perdre els seus diners, fins i tot si van invertir directament mitjançant un fons.
Una de les lliçons extretes per Sheehan i Picard és que la gent no para atenció als seus estats de comptes, no els llegeixen. Si ho haguessin fet, s’haurien adonat que el gestor feia operacions borsàries en dissabtes, diumenges o jornades festives. Molts es van rendir a la resplendor de Madoff i la promesa de grans beneficis. Aquesta és una altra lliçó, afirma Sheehan: “La cobdícia no es pot regular”.