La competència deslleial de Madrid
Entre els molts efectes paradoxals del funcionament del sistema de finançament autonòmic n’hi ha un de particularment torbador. Com més obligats es veuen els governs de l’Estat, siguin del PSOE o del PP, a pujar impostos sobre un ampli espectre d’activitats, més afany posen els dirigents de la Comunitat de Madrid a abaixar els que són de la seva competència.
La primera idea que suggereix aquesta estranya dinàmica és que els ciutadans que resideixen en la comunitat del quilòmetre zero radial veuen subvencionada la seva factura fiscal amb les rebaixes aprovades pel seu govern autonòmic. D’aquesta manera es neutralitza, en bona part, l’efecte de les pujades del Govern espanyol, la qual cosa a la pràctica significa que són la resta dels contribuents de l’Estat els que paguen de debò la factura de les noves mesures dels governs centrals. Una mostra que la igualtat dels ciutadans, independentment del seu lloc de residència, no s’aplica en l’àmbit fiscal. Malgrat això, encara és l’hora de sentir alguna crítica cap als governs de la comunitat de Madrid de part dels que sempre repliquen a les demandes de pacte fiscal formulades des de Catalunya amb l’argument que paguen les persones i no els territoris.
En qualsevol cas, els últims dies aquest model arbitrari ha anat un pas més enllà. Mentre el Govern de Pedro Sánchez, pendent d’una difícil aprovació dels pressupostos generals de l’Estat, estudia elevar la càrrega impositiva per cobrir programes de despeses complint, alhora, amb les exigències de dèficit de Brussel·les, el Govern d’Ángel Garrido, president de la Comunitat de Madrid, ha aprovat un ampli ventall de rebaixes dels seus impostos.
El nou paquet inclou rebaixes del tipus més baix de l’IRPF, fins a situar-lo en un 9%, el mínim de totes les comunitats autònomes; bonificacions en l’impost de successions i donacions entre germans i entre oncles i nebots, i deduccions en les donacions a fundacions i entre familiars que inverteixin en un negoci o en la compra de participacions empresarials.
Cal recordar que Madrid no aplica, a la pràctica, ni impost de successions i donacions ni de patrimoni. Motius, tots aquests avantatges, que li han valgut el qualificatiu de paradís fiscal o l’acusació de practicar dúmping per part de la majoria de la resta de comunitats autònomes.
La sospita que al darrere de l’aprovació d’aquest nou paquet, a cinc mesos dels comicis autonòmics, bateguen interessos electorals, està més que justificada. Alhora, però, tot sembla formar part d’un pla més ambiciós i coherent que arrenca dels temps del president Alberto Ruiz Gallardón, que va continuar amb fúria durant els mandats de la presidenta Esperanza Aguirre i que va prosseguir amb Cifuentes. Garrido és, doncs, un fidel practicant de la mateixa línia.
En efecte, els governs populars de Madrid, amb el suport, en l’última legislatura, de Ciutadans, han estat pioners en la política de centrar el discurs sobre la seva gestió en les contínues rebaixes fiscals. Ara Madrid es presenta com un autèntic imant per atreure els contribuents amb les rendes més altes. No és un secret per a cap fiscalista que aquests ciutadans són els que més tenen en compte la pressió fiscal com a criteri principal per decidir on estableixen la residència. Després d’ells acaben arribant també les empreses, una tendència que, tanmateix, ha estat present parcialment en l’onada de fugides corporatives de Catalunya després del referèndum de l’1 d’octubre de l’any passat. Efecte doble: més ingressos per a Madrid, per bé que inferiors que al lloc d’origen, i un forat a les comunitats que pateixen l’emigració econòmica dels més adinerats. El balanç és negatiu per a l’Estat.
Les estadístiques sobre els canvis de residència d’aquests ciutadans són aclaparadores. Madrid rep la immensa majoria dels contribuents de rendes elevades que canvien de residència. I provenen de dues comunitats amb la fiscalitat més elevada: a més de Catalunya, Andalusia.
El més lògic seria preguntarse què explica aquesta capacitat de rebaixar constantment la factura fiscal sense que l’administració madrilenya caigui en barrina. Els líders del PP, lògicament, l’atribueixen a la seva gestió i creuen que les rebaixes impulsen l’economia i els ingressos públics. Òbviament, no pensen en el seu efecte sobre la resta de les administracions. Ara bé, el més greu és que s’atribueixen unes virtuts que molt probablement procedeixen de la creixent centralització de l’activitat econòmica a la capital de l’Estat. Es tracta d’un fenomen conegut i estudiat àmpliament, especialment notable als països amb una estructura política centralitzada i molt més mitigat en els estats amb una veritable estructura federal.
S’amaga i es nega la causa d’aquest aparent èxit mentre s’enalteixen les seves presumptes virtuts, fins al punt de presentar Madrid com la comunitat autònoma més solidària pel seu dèficit fiscal respecte a la resta de les comunitats autònomes amb menys nivell de desenvolupament. No obstant això, en realitat absorbeix recursos de la resta d’autonomies, en part per economies d’escala, en part per una opció política que busca convertir la capital en la primera referència de l’Estat a tots els terrenys; agreuja la desigualtat de rendes entre els contribuents rics, que poden desplaçarse a aquesta comunitat, i les classes mitjanes, que no poden, i accentua el dèficit fiscal de l’Estat amb rebaixes continuades d’impostos que la resta dels ciutadans acaba finançant.
Les rebaixes fiscals madrilenyes les acaben pagant els contribuents de la resta de l’Estat