La patacada de Susana Díaz, una oportunitat per a Sánchez
El PSOE confia a recuperar la Junta d’aquí pocs anys amb “una oferta atractiva”
El president vol realinear el PSOE andalús amb Ferraz
L’actual direcció del PSOE que encapçala Pedro Sánchez vol aprofitar la més que probable sortida de Susana Díaz del palau de San Telmo, seu de la presidència de la Junta d’Andalusia, per “tornar a alinear” l’encara poderosa federació andalusa amb Ferraz.
On d’altres veuen crisis descomunals –com es considera que és la caiguda del PSOE andalús després de gairebé 40 anys de govern de la Junta i d’una hegemonia absoluta– Sánchez prefereix veure oportunitats. I al seu equip consideren que ara tenen una oportunitat d’or per intentar resoldre el que consideren una “anomalia” des de fa anys: que el socialisme andalús, històrica columna vertebral de tot el PSOE, ja que sempre va ser la federació més poderosa i nombrosa, s’hagués convertit en un element “hostil” cap a Ferraz. En un regne de taifes.
És així, rememoren ara, sobretot des que el febrer del 2012 Alfredo Pérez Rubalcaba es va imposar a Carme Chacón com a líder del PSOE en el congrés celebrat a Sevilla. El llavors president de la Junta, José Antonio Griñán, i la llavors secretària d’organització del PSOE andalús, Susana Díaz, van apostar fort per Chacón i van sortir derrotats per tot just 22 vots. Griñán i Díaz, recorden, des d’aleshores li van fer “la vida impossible” a Rubalcaba i a la vicesecretària general del PSOE, Elena Valenciano.
Una estratègia que asseguren que Díaz va aprofundir quan va succeir Griñán com a presidenta de la Junta, el setembre del 2013, i després també va agafar les regnes del PSOE andalús sense necessitat de batre’s en duel en unes de primàries: els seus oponents, l’avui ministre d’Agricultura, Luis Planas, i l’exalcalde de Jun, José Antonio Rodríguez Salas –que ara també treballa a la Moncloa–, ni tan sols van aconseguir reunir els avals necessaris per plantar cara.
Va ser la mateixa Díaz, paradoxalment, qui va impulsar la primera victòria a les primàries del juliol del 2014 de Pedro Sánchez, que es va convertir així en el successor de Rubalcaba al capdavant del PSOE. Amb la seva aposta, però, Díaz només va voler barrar el pas a Eduardo Madina i col·locar un “titella” a Ferraz. Així doncs, quan Sánchez va demostrar la seva autonomia i va decidir que seria el candidat a la presidència del Govern central a les generals del 2015, Díaz li va declarar la guerra. Finalment va aconseguir defenestrar-lo en el convuls comitè federal de l’1 d’octubre del 2016. Díaz va decidir, llavors, que havia arribat el seu moment: “Ja no apostaria per una candidata catalana ni per un candidat madrileny, sinó per ella mateixa; havia decidit convertir el PSOE andalús, d’una vegada, en el PSOE de tot Espanya”.
Des que va assumir tot el poder a la Junta i al socialisme andalús, va exhibir la seva condició d’“accionista majoritària” de tot el PSOE per liderar la federació més poderosa, expliquen els afins a Sánchez. “Manuel Chaves no va haver de dir mai què era el PSOE andalús, perquè ja ho sabíem tots. Però Susana Díaz sempre insistia a fer-ho saber”, recorda un altre veterà.
Sánchez, no obstant això, va ressorgir de les cendres, i el maig del 2017 va tornar a recuperar el lideratge del PSOE després de guanyar Díaz per golejada. Un 30% dels vots de la federació andalusa, una dada que ara s’exhibeix a Ferraz, van ser per a Sánchez en aquelles primàries. I l’1 de juny del 2018, en una nova i insòlita volta de cargol, Sánchez va guanyar la moció de censura contra Mariano Rajoy i es va convertir en el president del Govern espanyol.
L’agra victòria electoral de Díaz el 2 de desembre a Andalusia, després de la qual gairebé amb tota seguretat perdrà la presidència de la Junta, impulsa ara la direcció del PSOE a intentar apartar-la també del lideratge del socialisme andalús. Malgrat que ja saben que no serà senzill. L’encara presidenta de la Junta en funcions va anunciar la seva pretensió de mantenir el seu escó al Parlament andalús i convertirse en líder de l’oposició si perd el càrrec, a més de continuar al capdavant del PSOE andalús: “És la meva obligació”, va afirmar dijous passat a Madrid durant la celebració al Congrés dels 40 anys de la Constitució. Un acte en què amb prou feines es va creuar amb Sánchez. La nova lluita orgànica està servida.
I és que tant a l’equip de Sánchez com al de Díaz, malgrat que les espases tornen a estar en alt, coincideixen en una cosa: que el PSOE pot recuperar la presidència de la Junta “en quatre anys, o abans”. Tots dos esgrimeixen l’exemple de Guillermo Fernández Vara, que va perdre la presidència de la Junta d’Extremadura el 2011 però que, després del parèntesi de José Antonio Monago, la va recuperar després de quatre anys d’oposició, el
“Cal mobilitzar l’electorat una altra vegada, i per a això hem de renovar el projecte”, afirma un ministre
2015. A Andalusia, pensen al PSOE, serà difícil que es consolidi “el tripartit de dretes”.
Ara bé, Díaz vol emprendre aquesta travessia pel desert de l’oposició si perd la Junta, mentre que Sánchez considera que el seu projecte està esgotat i la direcció del PSOE es proposa d’impulsar-ne el relleu: “Només hem de tornar a mobilitzar l’electorat que el 2 de desembre es va quedar a casa, i per a això hem de renovar el projecte amb una oferta atractiva”, argumenta un ministre.