El Parlament britànic decideix.
La premier dubta si suspendre el vot, tornar a Brussel·les o fins i tot dimitir
Tot indica que Theresa May perdrà demà la votació del Parlament sobre el seu pla per al Brexit, però encara la podria desconvocar. A la foto, una brexiter crema una bandera europea.
A l’òpera Turandot, la cruel princesa xinesa promet casar-se amb el pretendent que respongui correctament a tres endevinalles, però als seus peus s’acumulen els cadàvers de tots aquells que s’hi han arriscat i no ho han aconseguit. El Brexit és una mica el mateix. La pregunta és com es pot aconseguir que el Regne Unit surti del mercat únic i la unió duanera, deixi d’estar supeditat a les lleis europees, elimini la llibertat de moviment de les persones i sigui capaç de subscriure els seus propis tractats comercials amb tercers països, i alhora conservi tots (o gairebé tots) els privilegis de ser un membre de la UE. És com si algú truca a Movistar i diu que vol continuar gaudint dels canals, però deixant de pagar la quota.
La princesa Theresa May creia que havia respost correctament a l’endevinalla del Brexit amb el seu “honorable compromís amb Brussel·les”, que, en la seva interpretació, compleix els objectius fonamentals de treure el país de la Unió Europea i controlar la immigració, però sense provocar el caos econòmic. Demà Turandot (en aquest cas el Parlament de Westminster) li donarà la contesta, però tot apunta que li dirà que la resposta és equivocada.
A l’obra de Puccini els candidats no tenen l’opció de fallar les dues primeres preguntes i salvar la vida renunciant a la tercera. Però May sí, i això és el que li recomanen insistentment els assessors i alguns membres del Gabinet. Que suspengui a l’últim moment la votació de dimarts i se’n vagi a Brussel·les a “exigir” noves concessions en el confús tema de la salvaguarda o pòlissa d’assegurança irlandesa per evitar una frontera dura. Que, com Margaret Thatcher, clavi un cop a la taula amb la bossa de mà, o faci un taloneig flamenc amb les sabates de pell de lleopard. A la Dama
de Ferro li va sortir bé, i va obtenir a Fontainebleau el famós xec britànic. Però May no té la seva gosadia ni el carisma, i la bossa de mà podria sortir rebotada com un bumerang i petar-li a la cara. Ja va ser humiliada pels Vint-i-set a Salzburg i es resisteix a repetir l’experiència, sobretot quan tots els murmuris procedents del continent indiquen que a tot estirar aconseguiria canvis cosmètics a la declaració política sense cap valor legal, insuficients per als seus socis del DUP (unionistes de l’Ulster) i per als
brexiters durs. Els últims dies la primera ministra ha apel·lat directament als votants, passant per sobre dels diputats, amb l’argument que el seu és l’únic acord possible, i les altres úniques opcions són una sortida desordenada o un segon referèndum. Però no li ha funcionat. Als britànics no els agrada el seu compromís. Els whips (encarregats de la disciplina parlamentària) han informat May que la votació està perduda si continua endavant. Al millor escenari possible, per uns 60 vots. Al pitjor, per més de 100.
Fa dies que la premier està ficada a la cova, meditant les seves opcions (salvar l’acord o salvar-se a si mateixa, que no és igual), escoltant els uns i els altres, intentant persuadir, però sense mostrar mai les seves cartes, ni tan sols als membres del Govern. Només confia en una guàrdia pretoriana molt reduïda, de tres o quatre persones.
Els uns li suggereixen que opti per la fórmula Noruega Plus (permanència a l’espai econòmic europeu); d’altres, que accepti el desafiament d’una moció de censura del seu grup parlamentari (si la guanyés, no podria ser qüestionada en un any); d’altres, que convoqui un referèndum, però no entre la sortida o la permanència, sinó entre el seu acord o cap acord. També pot dimitir i que un altre s’ocupi del mort, o jugar-se el tot pel tot en unes eleccions anticipades davant
Boris Johnson ofereix ministeris als que li donin suport si May es veu forçada a dimitir
Si no posposa la cita, la premier perdria als Comuns per entre 60 i més de 100 vots
Jeremy Corbyn. Però si té un pla B, un elixir màgic o un as guardat sota la màniga, el temps se li acaba.
Mentrestant els aspirants al seu càrrec ja no es molesten a amagar les seves intencions i van amb la navalla a la mà. Boris Johnson, qui s’ha tallat els cabells, ofereix càrrecs ministerials a qui li doni suport. Sajid Javid (ministre d’Interior) i Jeremy Hunt (d’Exteriors) plantegen un tiquet conjunt. Penny Mordaunt (Ajuda Internacional) dubta entre dimitir o votar a favor del compromís. Un funcionari del Ministeri de Defensa ha dit adeu. Diversos secretaris d’Estat amenacen de fer-ho. El Govern es desintegra a marxes forçades. Les rates salten del vaixell mentre continua sonant la música.
A tot això, l’ambient s’escalfa i l’extrema dreta se sent reforçada. El xenòfob Tommy Robinson, de la Lliga per a la Defensa Britànica, ha estat acceptat a l’UKIP, i ahir va participar en una manifestació d’uns quants milers de persones pel centre de Londres que demanaven un Brexit “autèntic”. Els agents de Scotland Yard s’hi van interposar perquè no s’encreuessin amb diverses marxes pacífiques a favor d’Europa i en contra del feixisme. Nigel Farage, artífex com ningú de la crisi actual, està preparant la creació d’un nou partit amb la plataforma de “complir
Uns ministres demanen a May que imiti ‘la Dama de Ferro’ i clavi un cop de puny a Brussel·les
les promeses del referèndum”. Els tories es podrien partir.
A l’òpera pucciniana l’atractiva però malvada princesa pregunta als seus pretendents: quin és el fantasma que cada nit torna a néixer a l’home i cada dia mor? (resposta: l’esperança); què és el que flamareja com una flama i tot i això no és foc, que crema com la febre, però es refreda en la mort? (resposta: la sang); quin és el gel que crema i com més crema més fred és? (resposta: Turandot). El príncep Calaf, després d’encertar-les, ofereix a la dona dels seus somnis una mena de salvaguarda, com la irlandesa. Si abans de l’alba endevina el seu nom, l’eximeix del compromís de casar-se amb ell. Ella utilitza les pitjors arts, incloent-hi la tortura del seu pare i la seva serventa, per descobrir-ho, però no ho aconsegueix. Ell l’hi xiuxiueja a l’orella. Ella, resignada, informa el poble: es diu Amor.
May espera la seva sentència demà, i els aspirants fan cua per intentar resoldre l’endevinalla impossible. Però el Brexit no és amor.