Gerardo Martino
ENTRENADOR DE L’ATLANTA UNITED
L’exentrenador del FC Barcelona (56) ha portat l’Atlanta United al títol de l’MLS, la lliga dels Estats Units de futbol. L’argentí ha triomfat en un equip creat fa poc. El Tata ha recuperat el somriure.
Per fi es va acabar la mala sort i el conjur dels perdedors. Gerardo Martino va deixar de ser màrtir per convertir-se en sant de la devoció de tots els veïns d’Atlanta als quals els agrada el futbol –perdó, el soccer– i més enllà.
A la capital de l’estat de Geòrgia fa molt de temps que travessen el desert, sense celebrar res en els tres grans esports de masses als Estats Units: el futbol americà, el beisbol i el bàsquet. Així doncs, ara senten aquell orgull especial d’haver entrat al paradís i trobarse en la glòria des que aquest dissabte l’Atlanta United, forjat en només dues temporades per Gerardo Martino, el Tata guanyés al seu propi estadi el títol de l’MLS, la lliga d’una competició emergent i de gran progressió social.
“No me’n penedeixo”, va proclamar un eufòric Martino en l’entrevista a peu de gespa, corejat com un déu pels aficionats i estimat com un pare acollidor pels jugadors, una vegada consumada la victòria a la final contra els Portland Timbers (2-0). “No me’n penedeixo”, va insistir l’entrenador argentí. “N’hi va haver que em van dir que ho rebutgés, que m’equivocava si acceptava aquest lloc, però jo ho vaig tenir clar”, va subratllar.
Se sentia com els seguidors entonaven el “Tata, Tata” en agraïment i comiat. Va anunciar fa setmanes que, en acabar el campionat, faria les maletes. No ha estat un avantatgista. Va dir que se n’anava sense tenir garantida la victòria, que habitualment li ha estat esquiva. Més que Martino, aquest home era un malastruc quan el 2016 va aterrar en aquest territori on s’acabava de crear un equip per competir a l’MLS i en què molts dubtaven que aquest esport trobés cap ressò.
Cal reescriure la història. El Mercedes Benz Stadium –la casa dels Falcons de futbol americà– va acollir 73.019 seguidors, rècord d’assistència per a un partit de lliga als Estats Units.
Els Atlanta United van començar a competir la temporada passada, la del 2017. No els va anar pas malament, però es van quedar a les portes del partit definitiu. No van desistir i el Tata no va sucumbir al seu destí: va perdre la lliga amb el Barça, al Camp Nou, en l’últim partit davant l’Atlètic de Madrid –el VAR li hauria donat el títol– i dues Copes Amèrica consecutives amb la selecció de l’Argentina en el sospir final.
Es va emportar un trio de derrotes malgrat tenir a les seves files, en les tres ocasions, Lionel Messi. En la seva aventura americana no ha disposat del crac mundial. Tot i això, i gràcies a la generositat del magnat Arthur Blank, amo dels Falcons i del United, va poder aconseguir els serveis d’estrelles. Les de més lluentor, el davanter veneçolà Josef Martínez, que dissabte va obrir el marcador i que ha estat elegit com el jugador més valuós de la competició, i el 10 ,el creatiu paraguaià Miguel Almirón.
Martínez i Almirón, autèntics admiradors de la tasca del seu entrenador, són les dues perles de l’MLS, homologables per a qualsevol bon equip espanyol. “Era el que volíem tots, que el Tata se’n vagi amb un títol, perquè ell va fer moltíssim per a nosaltres, per a aquesta ciutat, per a aquest equip”, va afirmar Franco Escobar, el defensa que va fer el segon gol rematant una falta picada per Miggy Almirón.
“Més enllà del factor futbolístic cal anar a l’humà. Personalment, he d’agrair al Tata cada gest que va tenir amb mi”, va confessar Héctor Villalba, el primer sud-americà que va fitxar el United. “Cal parlar més enllà del fet futbolístic; això excedeix l’esportiu. Cal destacar com n’és, de generós, tot el que deixa, a mi i a tot el planter”, va insistir.
“El que més satisfacció em produeix és el projecte que el club em va presentar i amb el qual vaig estar d’acord, i que vaig poder tirar endavant”, va exposar el Tata. “Em van brindar absolutament tot el que un cos tècnic necessita. Tenim probablement les millors instal·lacions i el millor equip de l’MLS”, va reiterar. “Només ens vam haver de preocupar de jugar a futbol”, va concloure al so del “Tata, Tata, Ta...” de les graderies.