Deliris de grandesa
Carles Casajuana escriu: “La posició personal de May, que en el referèndum del 2016 va defensar la permanència a la Unió però que de llavors ençà està gestionant la sortida, és l’última paradoxa d’una llarga tradició de primers ministres britànics amb dubtes i vaivens sobre el projecte europeu. Des dels anys cinquanta del segle passat cap primer ministre –excepte Edward Heath– ha tingut una posició clara sobre Europa”.
Theresa May es juga demà la carrera en una votació sobre el Brexit que pot condemnar el Regne Unit a una llarga etapa de confusió política. La posició personal de May, que en el referèndum del 2016 va defensar la permanència a la Unió però que de llavors ençà està gestionant la sortida, és l’última paradoxa d’una llarga tradició de primers ministres britànics amb dubtes i vaivens sobre el projecte europeu. Des dels anys cinquanta del segle passat cap primer ministre –excepte Edward Heath– ha tingut una posició clara sobre Europa, sense modificar-la al llarg del temps, i les posicions dels principals partits polítics també han oscil·lat considerablement, amb divisions internes molt profundes.
Winston Churchill va ser dels primers líders europeus a pronunciar-se, ja el 1930, a favor d’uns Estats Units d’Europa. Va insistir en la idea en nombroses ocasions, però sovint –no sempre– deixava el Regne Unit fora del projecte. Per a Churchill, l’interès del Regne Unit se situava en la intersecció entre tres cercles, els Estats Units, la Commonwealth i Europa, i Londres no havia de deixar que cap d’ells dominés els altres.
Harold Macmillan, que va ser el primer líder britànic a sol·licitar l’ingrés en el que llavors s’anomenava Mercat Comú, va prendre un partit clar a favor del projecte europeu, però la seva aposta europeista mai va estar exempta de titubeigs i reserves. Per a ell, Europa –seguint el model de Churchill– no era més que una de les diverses esferes d’interès britànic.
Després del famós non de De Gaulle el 1963, Harold Wilson va accedir al lideratge laborista amb unes sòlides credencials antieuropees, però després com a primer ministre va tornar a proposar l’ingrés. El seu gabinet va adoptar la decisió per unanimitat i a la Cambra dels Comuns va ser aprovada per una majoria aclaparadora. Més tard, el 1975, Wilson va sotmetre a referèndum la permanència del Regne Unit a la Comunitat. El sí va guanyar pel 66%.
En aquell referèndum, Margaret Thatcher va fer campanya a favor del sí. Un cop al poder, va apostar fermament per la creació del Mercat Únic i va acollir amb satisfacció l’aprovació de l’Acta Única Europea, en virtut de la qual els Estats membres cedien sobirania i acceleraven el procés d’integració. Però més tard va canviar de parer i va anar adoptant posicions cada vegada més euroescèptiques. Després d’abandonar el poder el 1990, va assumir la defensa de l’euroescepticisme més tancat.
Mentrestant, John Major proclamava la voluntat de situar el Regne Unit “al cor d’Europa”. Després de veure’s obligat a treure la lliura esterlina del Sistema Monetari Europeu, Major es va passar tota la legislatura fent equilibris per no alienar cap dels dos sectors del seu partit, sorollosament dividit entre europeistes i euroescèptics. Tony Blair va votar a favor de quedar-se a la Unió en el referèndum de 1975. Més tard, el 1982, es va presentar a les seves primeres eleccions als Comuns defensant un programa que proposava la sortida. Quan va arribar al poder, va seguir la línia més proeuropea des de l’ingrés del Regne Unit el 1973.
Gordon Brown va seguir com a primer ministre una línia clarament proeuropea, però en la seva etapa de canceller de l’Exchequer va aixecar barreres que van resultar infranquejables per a l’ingrés del Regne Unit en l’euro.
David Cameron va guanyar les eleccions de 2010 amb un programa relativament euroescèptic, però no va aconseguir la majoria absoluta. Va formar una coalició amb el partit liberaldemòcrata, clarament europeista, i va convocar el referèndum de 2016, en què va defensar la permanència a la Unió.
Aquests vaivens i oscil·lacions són tan personals com col·lectius. Ni conservadors ni laboristes tenen una línia unitària sobre Europa. El Partit Conservador ha estat durant molts anys el partit més proeuropeu. Va ser sota governs conservadors que el Regne Unit va presentar la seva candidatura i va ingressar. Ara, en canvi, és majoritàriament euroescèptic.
El Partit Laborista ha evolucionat en sentit contrari. El 1961, no va donar suport a la sol·licitud d’ingrés de MacMillan. Això no li va impedir demanar l’ingrés el 1967, estant en el govern. En el referèndum de 1975, Harold Wilson va donar llibertat de vot als membres del govern. El 1983 el Partit es va presentar a les eleccions encapçalat per Michael Foot amb un programa que incloïa la sortida. Després de la derrota, els següents líders del partit van adoptar una posició favorable a la Unió.
El Partit Nacionalista Escocès va fer campanya a favor de la sortida en el referèndum de 1975, però a partir de les eleccions de 1983 va anar canviant de posició i ara és europeista.
¿Ens pot sorprendre, amb aquests precedents, la contradictòria posició de May? ¿I l’ambigua actitud del líder laborista, Jeremy Corbyn? La votació de demà és decisiva. És difícil trobar una altra qüestió en què tanta gent hagi canviat d’opinió al Regne Unit. Molts diputats deuen estar-se debatent en un mar de dubtes, atrapats entre un acord que no els agrada (no li agrada gairebé a ningú), una alternativa catastròfica, sortir de la Unió per les bones, sense acord, i unes altres alternatives molt difícils, com negociar un altre acord o convocar un nou referèndum. Segur que més d’un encara canviarà de parer en les hores que queden.
Des dels anys 50 cap primer ministre –excepte Heath– ha tingut una posició clara sobre Europa, sense modificar-la La votació al Parlament de demà es decisiva; molts diputats deuen estar-se debatent en un mar de dubtes