La lectura com a tresor
Kaouther Adimi evoca la història de l’editor que va desafiar la censura publicant el primer text d’Albert Camus
L’escriptora francoalgeriana Kaouther Adimi publica a Espanya el llibre de la seva consagració literària, Les nostres riqueses. Una llibreria a Alger, pel qual va rebre el premi Renaudot des Lycéens i va ser seleccionada per l’Acadèmia del premi Goncourt 2017.
Després de viure a la seva ciutat natal, Alger, Kaouther Adimi va decidir instal·larse a París i per això es considera francesa d’adopció. Als 32 anys ja havia estat distingida per la seva obra literària, però el llibre que la consagra és Les nostres riqueses. Una llibreria a Alger (Edicions del Periscopi / Libros del Asteroide), reconegut amb el premi Renaudot des Lycéens i seleccionat per l’Acadèmia del Goncourt 2017.
Ryad, el protagonista –un estudiant d’enginyeria amb ínfules literàries–, rep l’encàrrec de buidar una petita llibreria d’Alger anomenada Les Vrais Richesses per reconvertir-la en una botiga de bunyols. En realitat es tracta del local que Edmond Charlot (Alger, 1915-Besiers, 2004) va obrir el 1936 quan només era un jove de 21 anys. Aleshores no sabia que seria l’editor de Jules Roy, Albert Cossery i Emmanuel Roblès, i que amb el seu segell publicaria textos de Rilke i García Lorca.
L’autora barreja realitat i ficció per evocar la història d’aquella llibreria on se citaven, entre d’altres, Saint-Exupéry i André Gide, i les lluites del primer editor que es va atrevir a publicar Albert Camus desafiant la censura. Anys després Charlot seria empresonat pel govern de Vichy per haver publicat Gertrude Stein.
La llibreria, que encara existeix (a la porta hi ha un cartell en francès i àrab: “Un home que llegeix val per dos”) va ser centre neuràlgic cultural, i el text d’Adimi s’erigeix com un homenatge en tota regla. A partir d’un diari que duia Edmond Charlot –ficcionat de l’original– ens passeja per tots els vaivens ideològics de l’època, els dubtes de l’editor, les nits en blanc, les suposicions, les propostes ruïnoses, la intervenció de la policia, l’empresonament, la ignorància d’alguns... L’entrada de l’11 de febrer del 1945 diu així: “Ens instal·lem al Cafè de Flore, on esmorzem a poca distància de Sartre i Simone de Beauvoir, que s’asseuen a l’altra banda de la sala i sembla que busquen el mateix que nosaltres: escalfor, cafè del bo i silenci”.
I, després de la desaparició, el llegat del gran editor: “Charlot va ser una mica el creador de tots (...). Ens va inventar (potser fins i tot a Camus), ens va engendrar, ens va acariciar, ens va renyar, ens va animar sempre (...), ens va llimar, ens va polir, ens va redireccionar, sovint ens
‘Una llibreria a Alger’ narra les peripècies d’aquest establiment, que continua obert a la ciutat nord-africana
va alimentar, ens va educar, ens va inspirar (...) De vegades em pregunto si vam ser dignes d’ell”.
Aquest és, per Adimi, el paper històric d’un editor que va arriscar la seva permanència i que quan, el 10 de març del 1941, va rebre els originals de Camus, de L’étranger a Le mythe de Sisyphe i Caligula, va pensar: “Publicar-los? Em faria molt feliç, però en el context actual és impossible... No hi ha paper, no hi ha fil de relligar, no hi ha impressors” i, humilment, va sospesar aconsellarli que es dirigís a la casa Gallimard.