Westminster, davant “l’hora més fosca”
El vot de demà es considera històric, com el final de l’esclavitud, el sufragi universal, la reforma electoral i la supressió de les tarifes
Si em pregunteu quina és la política, us diré: lliurar la guerra per terra, mar i aire, amb tot el nostre poder i amb tota la força que Déu ens doni; lliurar la guerra contra una monstruosa tirania que té un insuperable i lamentable catàleg de crims contra la humanitat. Si em pregunteu quin és l’objectiu, us diré: la victòria, la victòria a qualsevol preu. Però no tinc res a oferir-vos, tret de sang, suor i llàgrimes”.
Molts diputats, comentaristes i ciutadans demanen a Theresa May una declaració heroica com la de Churchill el 1940, després de la caiguda de Chamberlain, quan va fracassar l’intent aliat de recuperar Noruega després de la invasió nazi del país escandinau. El Brexit ha estat comparat amb Suez (el desastre més gran de la política exterior britànica al segle XX) i amb la càrrega de la Brigada Lleugera (un dels desastres militars més importants), i l’adjectiu històric s’aplica amb generositat a la votació de dimarts als Comuns. Milions de joves corren el perill de trobar-se en un país més petit i tancat en si mateix, sense els avantatges de les beques Erasmus i el lliure moviment.
Decisions tan crucials com la del Brexit es compten a Westminster amb els dits de les mans: l’abolició de l’esclavitud, la gran reforma electoral, el sufragi universal, les “lleis del blat” (supressió dels aranzels als aliments), la guerra de l’Iraq i, per descomptat, la d’acceptar el preu de sang, suor i llàgrimes per combatre Hitler. Totes aquestes decisions han estat condensades i simplificades en certa manera per la lupa de la història, la literatura i el cinema, però van ser processos molt complexos que van tensar els partits de l’època, i algun cop els van trencar. Tal com pot passar ara, amb un Govern feble, un Parlament vacil·lant i una nació dividida.
L’acta d’Abolició de l’Esclavitud del 1807 va posar fi al tràfic d’esclaus i va transformar l’economia del país i la moral de l’imperi, però fins que no hi van arribar van passar dècades de debats interminables en els Comuns i en els Lords, fins al punt que es van arribar a presentar 519 mocions (un rècord encara vigent) en un sol dia.
“La batalla per emancipar els negres i deslliurar-los de les seves cadenes i la crueltat de què són objecte pot fracassar, però reflecteix l’honor d’aquest país. Els arguments a favor de l’abolició s’inspiren en els valors cristians, i The Ti-
mes està a favor de la llibertat”, va dir el diari en un editorial, ja el 1788, gairebé dues dècades abans que aquesta política es fes realitat.
L’esclavitud en si mateixa, davant la resistència del poderós lobby de les plantacions, no va ser eliminada fins al 1833. Un any abans els Comuns van aprovar l’acta de la Gran Reforma, que va expandir l’electorat per incloure els homes que tinguessin propietat per valor de més de deu lliures de l’època (només un de cada cinc), una idea fins aleshores revolucionària, ja que només els aristòcrates tenien dret a decidir. El duc de Wellington es va oposar amb totes les forces i hi va haver aldarulls als carrers.
Fins al 1921 el Parlament de Westminster no va concedir el vot a tots els homes de més de 21 anys i a les dones de més de 30 que complissin uns certs requisits econòmics. “Els membres del sexe dèbil –va afirmar el diputat liberal i premi Nobel de la Pau William Cramer– són criatures d’impuls i emocions a qui no s’hauria de consultar sobre temes en què ha d’imperar la raó”.
La revocació de les “lleis del blat” el 1846 va ser una gran victòria del lliure comerç, que també va alterar profundament la societat del país i va donar poder als empresaris mercantils a compte dels terratinents, que s’enriquien imposant aranzels als aliments importats i així mantenint alt el preu dels seus. La fam irlandesa va donar peu a la intervenció del primer ministre tory Robert Peel, tot i l’oposició del seu partit, amb Benjamin Disraeli al capdavant de l’argument que la mesura anava en contra dels interessos dels nobles i destruiria l’harmonia territorial. A la pràctica, tot i això, va obrir les portes al capitalisme, a mig segle de prosperitat i als drets dels consumidors.
Després del fallit intent aliat de recuperar Noruega, la Cambra dels Comuns va tenir el pretext per qüestionar oficialment la impopular política de guerra que va dur a terme Neville Chamberlain, que havia intentat negociar a Munic amb Hitler. El premier va minimitzar les pèrdues, i el dirigent laborista Clement Atlee va dir que “per guanyar el conflicte volem líders diferents dels que tenim ara”. “En nom de Déu, ves-te’n”, li va etzibar l’exministre Leo Amery.
Chamberlain es va resistir amb dents i ungles, com May ara, però va dimitir després de la invasió alemanya de Bèlgica i va ser succeït per Churchill, que va pronunciar el discurs de “l’hora més fosca”. El Brexit, a una escala molt diferent, també promet sang, suor i llàgrimes. L’actual primera ministra, però, no té res heroic per dir.
Igual que el 1940, el Regne Unit té un Govern feble, un Parlament vacil·lant i una nació dividida El Brexit es compara amb el desastre polític de Suez i el desastre militar de la càrrega de la Brigada Lleugera