L’abstenció frustra les primeres eleccions democràtiques a Armènia
Un 48,6% de participació és molt poc per celebrar amb il·lusió les primeres eleccions democràtiques a Armènia després de la impecable revolta popular d’aquest abril encapçalada per un enèrgic activista, Nikol Paixinian. A mitjanit, els resultats preliminars, que donaven a la coalició del primer ministre en funcions un 61,9% del vot i deixaven el Partit Republicà, expulsat llavors del poder, en cinquè lloc, amb un 4,75%, no mitigaven la frustració.
Almenys al col·legi electoral –una modesta escola de primària– en què votava Paixinian, tothom semblava convençut que aquestes serien, per primera vegada en la petita exrepública soviètica del sud del Caucas, unes eleccions netes. I aquesta era la motivació fins i tot per als que no votaven per ell. Aquesta elecció anticipada està destinada a tornar al revolucionari el càrrec de primer ministre amb majoria parlamentària.
Paixinian, amb l’habitual aspecte sorrut i reconcentrat, hi va acudir puntualment a la una del migdia, tal com havia anunciat. Assetjat per les càmeres de televisió, animava a anar a les urnes i justificava la baixa participació, notòria ja a aquesta hora, pel fet que en altres ocasions a la gent la portaven en autobusos a votar amb llistes fetes. “Aquesta vegada no passa així, i no pot passar”, va afirmar.
Aquests transports duts a terme pel Partit Republicà, que governava des de la caiguda de la Unió Soviètica fins a la revolució d’aquest abril, ja no passen, però Paixinian s’equivocava. És molt probable que hi hagi molta gent que ja estigui donant les coses per fetes: Paixinian ara és qui mana, i com que tampoc no obliguen ningú a anar a votar, per què s’hi ha d’anar? Pot ser l’efecte de l’absència de cultura democràtica.
“Hem estat testimonis de com a la gent se la forçava a votar, se la intimidava. I tothom ho sabia... Abans els morts apareixien a les llistes”, deia la Rosa, de 70 anys, que acudia a votar amb el seu net, de 23, estudiant i músic. Mig de debò mig de broma, tots dos asseguraven que sabien què havia votat cadascun: “No n’hem parlat, són eleccions lliures”, deia aquesta jubilada. El jove, retrat arquetípic del nou votant armeni, deia que havia estat “políticament inconscient abans de la revolució”. “Però ara m’interessa més la política”, admetia.
“Tenim moltes esperances, fe”, deia la senyora Rosa, incapaç d’assenyalar què espera ara. Bé, una cosa sí: “A la meva edat he de ser sincera i dir que m’estimaria més no veure els republicans a l’Assemblea Nacional”. Avui se sabrà.