Dicteris al manicomi
Apoc a poc ens anem aproximant al que, amb sarcasme de Buenos Aires, explicava Ricardo Darín: “El meu pare deia que si algú te la fot, cal agrair-li que ho faci aviat; així no perds anys creient que és un amic”.
Això és una mica el que hauria passat entre Donald Trump i el seu anterior secretari d’Estat, Rex Tillerson, l’equivalent al nostre ministre d’Afers Exteriors, a qui va fer fora de la Casa Blanca poc després d’ocupar-lo.
Abans d’aterrar al manicomi, Tillerson era el CEO d’Exxon Mobil Corporation, la companyia privada més important, petroliera i gasista del món. Ara, després d’haver estat acomiadat, s’ha despatxat a la televisió: “Era bastant indisciplinat, no li agradava llegir els informes i funcionava per instints i no en funció dels fets”. I una mica més greu: “Mirava reiteradament de fer coses que violaven la llei”.
I com que el seu excap no té miraments, no s’ha molestat a replicar-li res, de manera que li ha tornat el menyspreu, amb un tuit càustic: “És més ximple que una pedra, un gandul del dimoni, no tenia la capacitat mental necessària i el que sento és no haver-lo fet fora abans”.
Trump, un empresari passat a polític i acostumat a sortir-se amb la seva, porta malament que li portin la contrària i vol tenir a prop gent que no li discuteixi i mantingui en secret el que passa de portes endins. Però això ja se sabia des del principi.
El següent a la porta de sortida: el seu cap de gabinet, el general John Kelly, que havia vingut a posar ordre en una Casa Blanca molt disfuncional i del qual diu Trump, amb cinisme: “Marxa, no sé si puc dir que es retira”.
No havia ajudat, precisament, a l’entesa entre tots dos el que Bob Woodward, el periodista que va investigar el Watergate, ha escrit al seu llibre Miedo. Kelly considerava el president ni més ni menys que “un idiota al capdavant d’una administració de bojos”.
En els 20 mesos de presidència Trump, una trentena de càrrecs han dimitit o han estat acomiadats. No està malament, però el que més m’ha interessat d’aquest encreuament de menyspreus en veu alta és la sinceritat, a què no estem acostumats, amb què s’han tirat els plats pel cap.
El públic, desproveït de veritats, assisteix amb una barreja de sorpresa i espant a l’apoteosi de l’esdeveniment i no s’adona del backstage que envolta el coliseu polític.
És a dir, desconeix que Trump, que havia presentat a l’opinió pública el seu número dos com un “líder mundial”, no coneixia Tillerson i no havia vist mai.
Per molt que l’escollit hagués viatjat pel món negociant acords comercials, no deixava de ser un incompetent o, encara pitjor, un ingenu mancat d’experiència prèvia en tasques de govern.
I el seu cap, un hipòcrita que exigeix lleialtat però no la dona, algú a qui no li agrada endinsarse en els detalls i un farsant, que després d’haver-lo criticat per haver negociat amb Corea del Nord (“una pèrdua de temps”), se’n va aprofitar més tard i va tallar el cupó.
A Tillerson, que li havia dit idiota –un altre!–, el fer fora menys de 24 hores després que donés suport a Theresa May, quan aquesta va demanar als russos que donessin una resposta immediata després de l’enverinament en territori britànic d’un exespia rus i la seva filla amb gas nerviós. La realitat de la destitució podria haver estat la recerca de protecció als inductors. Un enigma més.
L’executiu petrolier era incapaç de fer la seva feina, ja que discrepaven en (gairebé) tot. D’aquí ve, potser, l’acusació de “gandul perfecte”. La fusió de l’aigua i l’oli resultava impossible. Una anomalia funcional.
Això també planteja la qüestió de la idoneïtat. A un alt executiu sense experiència diplomàtica no se li havia d’haver ofert aquella posició. Va acceptar l’oferiment sense fer els deures de la seva pròpia auditoria preventiva. Això l’hauria ajudat a revelar la incompetència de l’home que li estava oferint el lloc.
Després va venir la destitució
Trump, que havia presentat el seu número dos com un “líder mundial”, no coneixia Tillerson
abrupta, a cop de tuit, a les 4.37 h de la matinada, quan el dirigent més poderós del món va anunciar a l’orbe que prescindia d’algú que es trobava a 8.000 milles de distància. Tillerson es va refugiar en un rigorós aïllament només trencat per un discurs durant la graduació del Virginia Military Institute. Allà es va despatxar a gust, encara que no va esmentar-ho: “Si els nostres líders oculten la veritat o la gent accepta realitats alternatives, els ciutadans són al camí de renunciar a la llibertat”.
Aquesta reflexió sobre mentida i llibertat fa pensar, perquè quan la mentida fa niu, es va esgotant el crèdit i s’acaba esvaint a les urnes. Això mateix passa quan els governants condimenten les seves enquestes, dient que són els més estimats i s’ho acaben creient.
En els catorze mesos que va sobreviure en el regne d’un home incapaç de controlar els seus impulsos, Tillerson no va acabar de trobar el seu lloc i va acabar vivint a la cornisa, a punt de l’acomiadament.
A Bernardo Bertolucci li agradava dir: “Cal deixar-se penetrar per l’emoció”, però als que corren espinyolats a la cara del poder els perd la vanitat i l’ànsia de figurar. I així resulta impossible que penetri l’emoció.