Eslovènia i cartó pedra
Mentre quatre dels nou presos independentistes fan vaga de fam, el president de la Generalitat –des d’un teatre de Brussel·les– posa Eslovènia com a exemple d’accés a la independència, i trenca la norma no escrita del sobiranisme català de no esmentar mai la desintegració de Iugoslàvia. Aquest és el colofó d’una setmana en la qual el president Torra mateix ha desautoritzat públicament el conseller d’Interior, que, al seu torn, ha fet declaracions ambigües sobre l’actuació dels Mossos d’Esquadra durant les manifestacions a Girona i Terrassa, on una diputada de la CUP va resultar ferida. La creixent confusió entre el Govern, el carrer dels CDR i Waterloo ha creat un triangle de les Bermudes que ho engoleix i tritura tot, començant per l’imprescindible sentit institucional. Fins i tot els presos –la veu dels quals té entitat pròpia– corren el risc de veure’s desdibuixats lamentablement per accions d’altres actors.
Quim Torra va deixar anar això durant la presentació, dissabte, del Consell per la República, juntament amb Carles Puigdemont, Toni Comín, la presidenta de l’ANC i diversos consellers de l’actual Executiu: “Els catalans hem perdut la por. No ens fan por. No hi ha marxa enrere en el camí cap a la llibertat. Els eslovens van decidir tirar endavant amb totes les conseqüències. Fem com ells i estiguem disposats a tot per viure lliures”. Aquest missatge també va ser difós mitjançant una piulada del compte oficial del Govern. És la via eslovena, que inclou una breu guerra i morts, el nou full de ruta pactat pels partits que governen la Generalitat? Sabia el vicepresident Aragonès, present a Brussel·les, que Torra diria el que va dir? Comparteix Puigdemont aquest enfocament? Què significa exactament estar “disposats a tot”? Torra se situa més enllà de l’ètica de la convicció i de l’ètica de la responsabilitat, en una zona on la frivolitat i la inflor retòrica ho converteixen tot en cartó pedra. Què es pretén, quan es promet solemnement un camí que tots els dirigents independentistes saben que és impossible d’agafar, a més d’indesitjable? La presidència no s’hauria de boicotejar a si mateixa.
He pogut parlar a fons a la presó de Lledoners amb Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Raül Romeva. D’acord amb les seves paraules, cap d’ells no subscriuria –em sembla– la referència eslovena. En una entrevista recent concedida a La Vanguardia, Sànchez –elegit diputat de Junts per Catalunya com l’actual president– no tanca la porta a “un referèndum amb tres opcions: més autonomia, mantenir l’estatus actual o convertir-se en un Estat independent en forma de República”, hipòtesi que no té res a veure amb l’unilateralisme ni amb els equívocs referents iugoslaus. Sànchez és un dels impulsors de la Crida de Puigdemont, però les seves reflexions tenen un to possibilista i realista paral·lel al d’Esquerra Republicana. El que diu Torra i el que diu Sànchez no és complementari: és incompatible. Fer veure el contrari és alimentar frustracions.
Torra va trencar la norma no escrita del sobiranisme de no esmentar mai la dissolució iugoslava