França, l’hora de la reflexió
GRÀCIES a la massiva mobilització de forces de l’ordre, la ‘revolució’ de les armilles grogues dissabte a França va ser menys catastròfica del que s’esperava. Només uns 1.400 detinguts i un centenar i mig de ferits, a més d’abundants danys materials a París i altres ciutats. Malestar a la baixa?
França se sacseja socialment de forma cíclica. El país que va inventar la revolució moderna viu de forma periòdica, i per raons diverses, inflamades protestes que posen tot el sistema en qüestió. En l’últim mig segle, des que el general De Gaulle va veure el 1968 com els estudiants buscaven al maig una utòpica platja sota les llambordes, la majoria de presidents han viscut el seu propi bouleversement. Giscard va haver d’enfrontar-se al malestar social per les crisis del petroli (1973 i 1979), la qual cosa va agreujar el “cas dels diamants” regalats per l’extravagant dictador africà Bokassa. Mitterrand va haver d’assumir les conseqüències de la voladura, pels serveis secrets francesos, del Rainbow warrior, vaixell insígnia de Greenpeace que el 1985 s’oposava a les proves nuclears a l’atol de Mururoa. Chirac, per la seva part, va afrontar unes dures i llargues vagues el 1995 i greus aldarulls racials als suburbis el 2005. Sarkozy va patir les conseqüències de la crisi econòmica i financera del 2008 i, finalment, Hollande va tenir una duríssima onada d’atemptats gihadistes.
La crisi a què s’enfronta Macron té una especial i nova morfologia. Perquè a la base de la protesta de les armilles
grogues hi ha la classe mitjana que el va votar per frenar Le Pen. Un malestar que enfonsa les seves arrels en la crisi econòmica, que el president va prometre resoldre, però la iniciativa del qual és lluny de les expectatives. La seva política desacomplexada de dretes, que pren cos amb l’eliminació de l’impost sobre les fortunes i que amb un to arrogant i bonapartista proposa d’equilibrar amb la pujada de l’impost dels carburants, ha estat la metxa que ha encès aquesta revolució. La novetat és que Macron es converteix en l’objectiu principal de la protesta. Se l’acusa d’haver-se comportat de forma irrespectuosa amb els qui el van votar, unes classes mitjanes empobrides i espantades que, malgrat la marxa enrere del Govern en anul·lar temporalment l’impost energètic, continuen mobilitzades. La massiva presència de la policia ha servit per frenar la violència, però no per resoldre el problema.
Macron, i només ell, ha d’apagar el foc. Ara amagat rere el primer ministre, Édouard Philippe, és el president qui ha de proposar solucions davant un electorat malhumorat i al qual es dirigirà ben aviat. No ho tindrà fàcil. El que passa a França té correspondència a Europa: les classes mitjanes no volen veure’s relegades socialment i estan disposades a elevar el to de les seves protestes.