L’alarmant aposta eslovena de Torra
DURANT la presentació abans-d’ahir a Brussel·les del Consell per la República, el president de la Generalitat, Quim Torra, va dir unes paraules que hem de qualificar d’imprudents i d’alarmants. Arribat a la capital belga des d’Eslovènia, i potser agraït perquè a la fi l’hagués rebut el president d’un país de la Unió Europea, Borut Pahor, Torra es va desfer en elogis a la via eslovena a la independència. Amb aquestes paraules: “Els catalans hem perdut la por. No ens fan por. No hi ha marxa enrere en el camí cap a la llibertat. Els eslovens van decidir tirar endavant amb totes les conseqüències. Fem com ells i estiguem disposats a tot per viure en llibertat”.
Volem creure que Torra ignora o ha oblidat temporalment els detalls del que va passar a Eslovènia en el seu camí cap a la independència. Entre el 27 de juny i el 6 de juliol del 1991 s’hi va desenvolupar la guerra dels Deu Dies, al final dels quals es va independitzar Eslovènia, una de les sis repúbliques que amb Croàcia, Sèrbia, Bòsnia, Montenegro i Macedònia integraven una Iugoslàvia ja en descomposició després de la caiguda del mur de Berlín.
Torra no va al·ludir dissabte a aquest marc històric. Com tampoc no va recordar que la guerra va venir precedida d’un referèndum d’independència el 1990, en què van participar el 93,2% dels censats i que va donar un 95% de vots afirmatius. També va ometre Torra referir-se al fet que a Belgrad, la capital iugoslava, manava llavors un dictador com Slobodan Milosevic, posteriorment jutjat a la Haia per crims de guerra, contra la humanitat i genocidi; o que Eslovènia, avalada per Alemanya, disposava d’un exèrcit territorial, herència dels temps del mariscal Tito, el control del qual havia pres davant una possible agressió iugoslava. I sobretot, Torra es va oblidar de recordar que en aquell conflicte armat entre Eslovènia i Iugoslàvia van morir més de 60 persones, hi va haver centenars de ferits i milers de presoners. I si no n’hi va haver més va ser perquè Belgrad es preparava per a la imminent guerra amb Croàcia (20.000 morts, gairebé mig milió de desplaçats) i va minimitzar el seu esforç bèl·lic a Eslovènia.
Comparar el cas eslovè amb el català és, per aquestes i altres diferències, un despropòsit. I apostar per una via a la independència que passa pels desoladors escenaris d’una guerra civil és un despropòsit encara més gran. Fa tan sols tres dies aconsellàvem al president Torra que contribuís a asserenar els ànims, més que a tensar-los. Ho fèiem després de les seves declaracions qüestionant l’actuació dels Mossos a Girona i a Terrassa dijous passat. Com ho vam fer a l’octubre, quan va animar els CDR a “apretar”.
Avui no ens queda més remei que insistir en aquestes peticions. És sabut que els polítics independentistes catalans van cedir temps enrere –una altra imprudència– els principals càrrecs institucionals als activistes. Polítics i activistes operen en el mateix camp. Però són diferents. El polític amb responsabilitats de govern dialoga amb els rivals i mira d’assolir els seus objectius sense malmetre la coexistència. L’activista designat per a un càrrec institucional pot sentir la temptació de sotmetre l’interès general al de la seva causa. Cosa, per cert, que no pot permetre’s sense posar en perill la convivència. Preguem encaridament al president Torra que reflexioni sobre les seves últimes manifestacions i, en especial, que abomini com més aviat millor de qualsevol temptació violenta.