No aturarem la roda
Com que, per al periodisme febrós i de trinxera, la política és només teatre, no hi ha res que exciti més que l’aparició d’actors nous. Altrament la representació es faria rutinària i els espectadors s’avorririen. Fa dos dies (històricament parlant) que van debutar Albert Rivera i Pablo Iglesias, però ja tenim Santiago Abascal per garantir l’addicció a la novetat i a l’excés, característiques culturals del nostre temps. Pablo Casado, el jove líder del PP, també satisfà la mateixa set: bé cal que canviï un rostre perquè el partit continuï igual. La política actual és foc roent (com diria un tòtem del periodisme televisiu espanyol, “está al rojo vivo”).
L’entrada d’Abascal en escena és de cavall sicilià. De fet, ha arribat al Parlament andalús literalment en cavall. Pot condicionar tot l’espectacle. Per descomptat, el periodisme tremendista afavorirà obscenament aquest nou ingredient de tensió. Vox intentarà tibar tot l’arc de les dues dretes (PP, Cs) cap a l’extrem de la màxima intolerància. I pot tensar tot l’arc contrari (independentisme, Podem) cap a posicions defensives i apocalíptiques.
Abascal, d’altra banda, serà l’excusa perfecta per reanimar el pintoresquisme polític català, que començava a flaquejar. N’és indici la banalització de la vaga de fam que han escenificat el president Torra i els diputats que l’han acompanyat als Caputxins de Sarrià. Torra és exactament el negatiu de Josep Tarradellas. Si el vell exiliat de Saint-Martin-le-Beau, amb els quatre mossos d’esquadra que va heretar de la Diputació de Samaranch, va crear l’aparença d’una Generalitat seriosa, respectable i determinant en la política catalana i espanyola, Torra es dedica amb gran aplicació a ignorar les demandes socials dels catalans i a menystenir les obligacions policials dels Mossos. Torra subratlla cada dia, no sé si de manera voluntària o involuntària, que la Generalitat és inservible i estrambòtica. Insòlita funció, la de Torra: caricaturitzar la institució que presideix.
La política estrambòtica també pot apoderar-se dels carrers. Ho vam veure a Girona i Terrassa el dia de la Constitució. Les grans manifestacions pulcres, massives i ordenades van deixant pas al teatre de carrer: confrontacions contra la nova extrema dreta (sense representació, encara, a les institucions catalanes) per recalcar que Catalunya és una propietat particular: “Els carrers seran sempre nostres”. Paradoxa: contra l’extrema dreta amb arguments d’extrema dreta. Corredisses, baralles, mossos d’esquadra situats entre l’espasa i la paret. “Quan pitjor, millor”: l’arribada de Vox ha donat aire als irredemptistes del “pàtria o mort”. Vox tindrà la funció d’arrossegar les dretes cap a la intolerància però també la d’estimular l’independentisme cap a l’extravagància.
D’extravagància en extravagància, de conflicte en conflicte, de tremendisme en tremendisme, l’ADN guerracivilista va ressuscitant a tot Espanya. Ens acostem als anys trenta i cada pas que fan els nostres polítics, acompanyats per un periodisme molt excitat i futboler, ens apropa més a la gran tragèdia de fa cent anys. Brindarem amb cava si, com deia Marx, repetim la història tràgica només en forma de farsa o de caricatura. Però ¿i si alguna cosa es descontrola i acabem repetint realment la tragèdia?
La celebració institucional del dia de la Constitució va ser un aplec de paraules buides: nostàlgia decorativa. No es van subratllar els grans problemes a què Espanya s’enfronta. I això demostra que és inviable un acord clarivident, consensuat i democràtic per resoldre el plet català, el desgast constitucional i les greus desigualtats econòmiques. Cap actor és capaç de cedir, tot reconeixent la transcendència del moment. Hem de deduir, per tant, que ens acostem a la tempesta perfecta sense sentit tràgic, sense esperit de mútua concessió, sense fer un pacte de mínims per regenerar i revitalitzar el pacte constitucional, sense línies vermelles que separin allò que és cultura democràtica d’allò que ha perviscut en l’humus de la cultura franquista.
Flirtegem perillosament amb el desastre en un context europeu que és potser encara més crispat que el nostre. Johnson, Salvini, Orbán, Kurz. L’última frontera entre el malestar popular francès i el nou feixisme era Macron. Aguantarà un quinqueni d’incendis al bell mig de París? Aguanti o no aguanti, qui vindrà després d’ell? La cultura democràtica europea està flaquejant a cada país per raons diferents, però amb el mateix comú denominador: les desigualtats i el malestar que ha deixat la crisi, l’erosió de les institucions i la corrupció, la incapacitat del moderantisme per prendre la iniciativa en un context bipolar, un periodisme febrós que necessita la tensió per sumar audiències, el fanatisme ideològic que infecta tots els corrents i el nacionalisme que es presenta com el clos familiar, com el refugi natal de les masses desconcertades.
Com suggeria Albert Camus, no som culpables perquè ens hem trobat la roda d’història girant; però tampoc no som innocents, ja que no fem res per frenar-la.
Vox arrossegarà les dretes a la intolerància; i estimularà l’independentisme cap a l’extravagància