Espanya, en fallada sistèmica?

La característica bàsica d’un Estat en crisi és la incapacitat de les seves institucions per complir amb els fins que li són propis. Espanya presenta signes evidents que viu en aquesta situació. Es podrà discutir si és incipient o madura, però la qualificació és innegable.

Els partits polítics, els seus professionals, estan tan desprestigiats que es troben a la cua de la valoració ciutadana. Ser polític és un adjectiu desqualificatiu, quan per anar bé hauria de ser una qualificació virtuosa. El Govern, aquest i l’anterior, és feble, i són incapaços de formar coalicions sòlides en què la majoria se senti ben representada. Al Congrés ja no es parlamenta, sinó que s’insulta i es desqualifica; es barallen per la foto i la frase aguda, no destaquen pels seus sabers sinó per l’afany de destruir l’altre. L’amistat civil vital per a la democràcia és apunyalada cada dia. És un espectacle indigne d’ambicions personals. La monarquia pateix un desgast continuat, malgrat els seus serveis i ja és, per a una part de la població, una institució a batre. Si ho aconsegueixen, seria un desastre. Amb el caïnisme polític vigent només ens faltaria una pugna electoral per triar l’últim garant de l’Estat. Per si no n’hi hagués prou, la instància d’últim recurs, la justícia, viu una fase de gran desprestigi gens fàcil de revertir. La desqualificació institucional afecta fins i tot les universitats, massives productores de màsters i professors precaris. El conflicte amb Catalunya és, en si mateix, una causa de la crisi d’Estat, que accentuen les absurdes presons provisionals i qualificacions penals de rebel·lió i sedició. La justícia europea acabarà agreujant la vicissitud espanyola per la irresponsabilitat dels que empenyen o practiquen aquelles solucions penals. Les elits econòmiques amb escasses excepcions, Fainé, Roig i alguns més, mostren una escassa capacitat per assenyalar el camí i estimular la millora del país i les seves institucions. La desigualtat és excessiva i la forma d’aconseguir la flexibilitat laboral recorda El rai de la Medusa, on els sobrants són llançats per la borda o devorats pels vius.

Espanya necessita una gran regeneració amb urgència. Si no sorgeix de la societat civil, no sé veure el subjecte polític col·lectiu capaç d’engendrar-la. Amb tot, una cosa sí que tinc clara. O resol bé la crisi de Catalunya o Espanya tornarà a ser el malalt d’Europa.