Xamfrans i masmorres

Un dels marcs mentals que diferencien l’urbanita de qui viu en nuclis menys poblats és la mandra a l’hora d’aparcar

Venim d’un cap de setmana llarg, el pont de la puríssima constitució (o variants). El trànsit a la ciutat de Barcelona es pacifica i, segons on, es nota molt la baixada de la pressió circulatòria. Per exemple a l’Eixample. El debat sobre la lliure circulació de vehicles sempre ha estat central en la construcció del discurs cívic. Ara fa un segle, els noucentistes dedicaven tota mena de reflexions a la llavors incipient invasió d’automòbils i tramvies, igual com ara sovintegen les reflexions sobre l’ara incipient invasió de patinets i succedanis. Ja s’ha dit, que el regal estrella d’aquest Nadal serà el patinet elèctric? Doncs jo, avui, vull fer una reflexió circulatòria de caire clàssic. Ni sobre patinets ni bicicletes ni monopatins, sinó sobre turismes. Vehicles de quatre rodes equipats amb uns llums d’avaria que, pel mer fet de pitjar-ne el botó, es veu que inhibeixen totes les infraccions d’estacionament. Un dels marcs mentals que diferencien l’urbanita de qui viu en nuclis menys poblats és la mandra a l’hora d’aparcar. Per simplificar, dividirem el món entre pixapins, urbanites de manual, i panxacontents, veïns de poblacions més petites. El pixapí és capaç de dir que ha aparcat a prop si té el cotxe a menys de dos quilòmetres de la destinació. Per al panxacontent, deixar-lo a més de dos-cents metres és un drama d’aquells que amarga la vida de qui el pateix i de tothom que se li acosta. Si l’aparcament és una simple aturada provisional per carregar el maleter o esperar la sogra caragol que es desplaça a dos metres per minut, la bretxa ciutadana s’eixampla. El pixapí sol buscar un espai que, tot i la prohibició d’aparcar-hi, no entorpeixi la marxa dels altres vehicles, mentre que el panxacontent prem el botó dels llums d’avaria com qui exhibeix un salconduit i frena just al davant del seu objectiu, sense preocupar-li gaire si entorpeix el pas dels altres vehicles.

Si el carrer és estret, el panxacontent bloqueja l’únic carril tot demanant calma als neguitosos, però no perllonga l’estada més enllà del risc d’insurrecció. Ara bé, si es tracta d’un carrer ample, és ben capaç de sentir-se legitimat a bloquejar-ne un carril tant com calgui i respondrà amb fatxenderia els qui gosin recriminar-li que allà no s’hi pot estar. No sé què ho fa, però trobo que cada cop hi ha més panxacontents que prenen aquesta actitud als carrers de l’Eixample, fins al punt que ha arribat l’hora de prendre mesures contundents. En qüestions d’urbanisme, un dels encerts principals del pla Cerdà és l’aposta per evitar les cantonades cantelludes mitjançant el mai prou ponderat xamfrà, un espai ideal per a les aturades tècniques per a la càrrega i descàrrega de paquets nadalencs, maletes de rodes o sogres caragol. Tenint un xamfrà a tocar, el panxacontent que pitja el salconduit intermitent i s’atura just davant de la seva porteria és un brètol contra el qual haurien d’actuar els altres conductors. Tots tenim una armilla groga al cotxe.