Els verds com a alternativa
Els ecologistes busquen el vot del desencant amb les polítiques tradicionals
Aquells verds alemanys dels vuitanta que van néixer de la protesta pacifista i antinuclear i defensaven el medi ambient queden lluny. Van suposar un cop espectacular a les estructures polítiques tradicionals quan van entrar al Bundestag el 1983, i com a bons revolucionaris, es van dividir entre realos (partidaris de pactar amb l’SPD) i fundis (els guardians de les essències). També apareix remotament la figura de Joschka Fischer, un personatge que simbolitza l’adaptació dels verds al poder i que el 1998 va deixar barba i essències per lluir corbata i pragmatisme al capdavant del ministeri d’afers exteriors alemany.
Verds que portaven els últims anys relegats a un segon pla polític, fins que la crisi actual de confiança en els partits tradicionals els està injectant noves forces, a Alemanya especialment, però no únicament. També tenen bones perspectives a Holanda, Bèlgica i Luxemburg. Semblen estar de moda a l’Europa del nord, molt menys en la meridional. Això els penalitzarà a les eleccions al parlament, i encara més perquè perdran els seus correligionaris britànics a conseqüència del Brexit. Actualment, són el cinquè grup en nombre d’escons a l’Eurocambra, dels quals una quarta part els aporta Alemanya.
Són els verds que el 24 de novembre, al seu congrés a Berlín, van elegir els seus dos candidats principals (Spitzenkandidaten) per a les eleccions europees del maig. Dos com sempre, ja és una tradició en els verds, dos joves encara que veterans eurodiputats que enfoquen la seva tercera legislatura i que provenen de països amb marea verda. L’alemanya Ska Keller, copresidenta del grup dels verds al Parlament Europeu i bastant coneguda a Espanya, i l’holandès Bas Eickhout, químic de formació i membre de la comissió de medi ambient. L’holandès més focalitzat en medi ambient, l’alemanya amb un perfil més transversal. En conversa amb La Vanguardia, es presenten com a alternativa a un centre polític desgastat, i com a solució per evitar que el desencant arrossegui els vots a l’extrema dreta.
Per Bas Eickhout, la pujada de la seva formació a Alemanya i en altres països, ve donat per la “gran onada de desencant amb els partits centristes”. Inicialment són vots que van a l’extrema dreta, però, segons la seva anàlisi, els sondejos indiquen que aquesta pujada s’està estabilitzant, fins i tot retrocedint en alguns terrenys. Passa, diu, que “parlen molt fort, se sap què critiquen, però no tant a favor de què estan, i quan donen suport a alguna cosa és habitualment una posició nacionalista o que va contra l’Estat de dret. La gent busca noves solucions que no siguin ni de centre ni populistes. I els verds són percebuts en molts països com una força creïble”.
En el cas de les eleccions de Baviera, a l’octubre, els resultats coincideixen amb la seva anàlisi. Es va produir una gran caiguda de la CSU, encara que conservés un 37% dels vots; es van enfonsar els socialdemòcrates, mentre que els
“Se’ns veu com una solució creïble en molts països”, explica Ska Keller
“Més que l’extrema dreta, el perill és el PPE, que col·labora amb ells”, diu Eickhout
verds es van aixecar a la segona posició amb un 17,5% de vots; i certament va ser un gran èxit d’Alternativa per a Alemanya, AfD, que va sumar un 10,2%. Els extrems saquegen un centre que perd atractiu.
Segons Ska Keller, els votants de Baviera i d’altres lands van premiar la posició constructiva dels verds, els seus missatges clars com a “força humanitària” i la seva determinació a buscar solucions, però afegeix que l’augment de les expectatives dels seus partits és més general.
A més d’Alemanya i Holanda, apunta que “tenim bons sondejos a Finlàndia, fins i tot en països on tradicionalment no obtenim bons resultats com Polònia o Bulgària”.
La seva campanya girarà entorn de tres eixos que volen mostrar la visió global, no reduïda al medi ambient. Es tracta de la dimensió ecològica, el reforç de l’Europa social i la defensa dels valors democràtics posats en dubte per determinats governs a la UE, com Hongria i Polònia, indica Ska Keller.
Entre les prioritats aprovades pels verds a Berlín, figura una “política industrial comuna sostenible”. Segons Eickhout, en contra del relat interessat que els persegueix, no són enemics de la indústria, sinó només d’una determinada indústria. “Sempre hem lluitat per crear llocs de treball verds, una economia de transició, una economia verda –afirma el candidat–. Tenim bones relacions amb empreses químiques que saben que ha de canviar la seva forma de producció... El món està canviant, també dins de la indústria”.
En aquest terreny, reclama la transformació del sector de l’automòbil perquè acceleri la fabricació del cotxe elèctric si Europa no vol que la ultrapassin altres regions del món. “Si no adoptem aquestes polítiques, d’aquí a vint anys estarem important cotxes xinesos”, afirma el candidat verd.
Reconeixen que els extremistes de dreta augmentaran probablement la seva força en el nou parlament, i és un fet que volen evitar, però aquesta no és la gran amenaça. “El principal risc són partits com els democristians, que estan col·laborant més i més amb l’extrema dreta, en països com Hongria on és el PPE qui va contra l’Estat de dret, o Àustria, on els populars governen amb l’extrema dreta. Això és molt més perillós que l’extrema dreta per ella mateixa”, diu el candidat Bas Eickhout.
Els verds busquen treballar juntament amb les altres forces polítiques d’esquerra, però marquen distàncies. Amb els socialistes, l’eurodiputat d’ICV-Verds, Ernest Urtasun, assenyala tres grans diferències: “La seva tendència a pactar amb la dreta, les polítiques econòmiques neoliberals que practiquen alguns dels seus governs, i la seva lenta adaptació a la transició ecològica”.
Els verds accepten que els grans partits estan assumint l’agenda mediambiental, però critiquen que hi ha massa green washing, molta etiqueta i poc contingut. En aquest camí, moltes crítiques van dirigides al president francès, Emmanuel Macron, amb grans problemes a França però bona reputació a escala europea d’europeista i transformat. No és el que pensen dels verds, que el veuen com “un europeista lampedusià”, que vol que tot canviï perquè tot continuï igual”, en paraules d’Urtasun, o com una figura “que exhibeix una gran retòrica però al final es queda en el business as usual”, segons definició d’Eickhout.
Com a exemple, assenyalen la sonada dimissió a l’agost del ministre de medi ambient del govern francès, l’ecologista Nicolas Hulot, amb una gran reputació pel seu activisme constant a favor de l’ecologia, i que va marxar amb un cop de porta i declarant-se decebut per la falta de voluntat del govern Macron d’aplicar les mesures promeses contra el canvi climàtic.
“Macron és un europeista lampedusià”, critica Ernest Urtasun
Si la UE no es desperta, d’aquí 20 anys importarà cotxes elèctrics de la Xina