Rebel·lió a la granja
El vot animalista està en ràpid augment a Espanya i es menja el dels ecologistes
Els animalistes van tenir tants vots com el PNB a les últimes generals
Mentre el Titanic s’enfonsava a les fredes aigües de l’Atlàntic nord i centenars de passatgers de tercera classe esperaven inútilment una plaça als bots salvavides, diversos privilegiats que viatjaven a les cabines de primera van poder posar sanes i estàlvies les seves mascotes als bots 3, 6 i 7. Certament, alguns fins i tot van preferir quedar-se al vaixell per no separar-se’n. Però el que sembla indubtable és que l’empatia amb els animals només arriba a nivells tan significatius com xocants a partir d’un cert nivell de benestar. I si això es trasllada al conjunt de les societats desenvolupades, el resultat pot adquirir una dimensió política a través de partits que tenen en la defensa dels animals el seu relat principal.
Bona prova d’això és que a Alemanya els animalistes tenen un escó a Brussel·les, mentre que a Holanda tenen representació al Congrés, el Senat, l’Eurocambra i desenes de corporacions locals. Fins i tot a Portugal els animalistes tenen un diputat al Parlament, i també el tindrien a Espanya amb una llei electoral més proporcional, ja que van aplegar gairebé 300.000 vots a les últimes generals (tants com el PNB, que els va traduir en cinc escons) i més d’un milió de paperetes a les candidatures al Senat. A Andalusia, on van sumar més de 50.000 vots a les últimes generals, s’han presentat a les últimes autonòmiques amb un programa que defensava el tancament de zoològics i circs, la prohibició de les corrides de toros o la creació d’una “direcció general de Benestar i Protecció dels Animals”.
Queda clar que en el cas de Catalunya, en les dues eleccions autonòmiques amb un dels dilemes més dramàtics que es pot plantejar un país, el de la secessió, els animalistes van obtenir gairebé 40.000 paperetes amb un programa que incloïa la creació per a animals d’un sistema públic de salut i de residències als centres de treball, com també el seu accés a menjadors i albergs socials. Ni una paraula del conflicte territorial. El seu únic plebiscit se cenyia als drets dels animals.
L’èxit electoral de l’animalisme polític adquireix, a més, una dimensió particular a Espanya, ja que en altres països europeus conviu amb l’auge dels verds. En canvi, en el cas espanyol l’evolució és a la inversa: el vot animalista es menja el sufragi verd. El 2008, per exemple, el Pacma (aleshores Partit Antitaurí i ara Animalista) va obtenir 45.000 vots, mentre que les ofertes amb etiqueta exclusivament verda en sumaven més de 100.000. Vuit anys després els animalistes van obtenir 287.000 paperetes al mateix temps que els verds perdien la meitat dels vots. Una possible explicació és l’assumpció dels partits d’esquerra de postulats ecologistes, com ara el tancament de les nuclears. I això deixa un vot verd molt residual i integrista.
En qualsevol cas, l’auge del partit animalista presenta un mapa que respon en part a la guerra civil cultural que viu freqüentment Espanya. És a dir, reflecteix territorialment el xoc cultural i la polarització en un país que combina costums ancestrals d’una extraordinària crueltat amb els animals i noves sensibilitats urbanes i generacionals. La prova és que el vot al Pacma té el pes que li correspondria a Madrid, Andalusia o València, però és sobrerepresentat a Catalunya i infrarepresentat a Euskadi.