Tornada al Nepal
Després d’estudiar Medicina, Marc Boix, un jove adoptat d’Olot, torna al seu país natal per ajudar la gent amb els seus mitjans
Marc Boix podria haver exercit d’anestesiòleg a qualsevol hospital proper i viure entre comoditats. Però, no. Després d’acabar la carrera de Medicina i cursar l’especialitat, aquest jove d’Olot, de 29 anys, ha preferit tornar a la província d’Humla, en un lloc recòndit de les muntanyes de l’Himàlaia, d’on procedeix, i ser metge allà per oferir a la comunitat tot el que ha après. A més, ha obert un centre mèdic i una farmàcia a la capital, Simikot, a fi de cobrir les necessitats sanitàries de la regió. I té més objectius.
Marc Boix va ser adoptat als 6 anys per una família olotina. Orfe de mare, despuntava a l’escola i un polític de la zona va convèncer el seu pare per portar-lo a l’orfenat Balman Dir de la Nepal Children’s Organitzation a Kàtmandu perquè trobés un futur millor. Harka Singh Bhandari, que és el seu altre nom –el nepalès–, va marxar i els que es van quedar van tenir l’esperança que almenys una vegada a l’any el veurien, tal com els va assegurar el polític. Però aquesta promesa no es va complir. I en Marc no va tornar a trepitjar la seva terra natal fins als 18 anys, amb el seu pare adoptiu i el seu germà més petit, d’origen mexicà, també adoptat, coincidint amb unes vacances universitàries.
Després d’acabar Medicina a la Universitat de Barcelona (UB) va estar un any en un hospital de Kàtmandu. Va ser en aquell moment quan va decidir que volia tornar als seus orígens per ajudar els habitants de la zona amb els seus mitjans. Va cursar l’especialització d’Anestesiologia, el MIR, a l’hospital Arnau de Vilanova de Lleida i dos anys després va començar a teixir el seu somni: posar en marxa una farmàcia i un centre d’atenció primària. Uns primers passos que va fer amb el suport econòmic d’amics, familiars i coneguts. Després va crear l’oenagé Health Us Nepal, que té la missió de portar salut a aquesta regió aïllada i empobrida, en què viuen unes 60.000 persones sense accés a una assistència sanitària de qualitat.
Per arribar a Simikot, una ciutat de 3.000 habitants, no hi ha carreteres i l’accés es fa majoritàriament amb avioneta, que és com arriben les medicines, els materials de construcció o determinats aliments. La gent fa un mal ús dels medicaments perquè no hi ha farmàcies reglades. Els 2.910 metres d’altitud i les temperatures mínimes, que a l’hivern són de 20 graus sota zero, dificulten els cultius. La taxa d’esperança de vida a la comarca és de 58 anys, per sota de la mitjana del Nepal. El recorregut mitjà a peu entre pobles és d’entre quatre i cinc hores. A Takla, que és el poble originari d’en Marc, no hi ha llum, ni aigua ni sanitaris a les cases. Són uns 150 habitants i una família viu per menys d’un euro al dia.
En Marc s’ha convertit en la gran esperança per a molts dels malalts. “És un somni poder ferho. Em sento afortunat, ser el que ajuda i no l’ajudat, i millorar encara que sigui una mica algun aspecte de la vida d’aquestes persones que no han tingut la mateixa sort que jo, malgrat ha- ver nascut al mateix lloc”, va relatar en una conferència a Girona. Entre el centre d’atenció primària i la farmàcia, posats en marxa des de principi d’any, en Marc atén unes 40 persones al dia. Juntament amb el govern local, van acordar construir, a més, un petit centre mèdic de salut a cinc hores a peu de Simikot, que ja funciona. Era una antiga demanda de la població. El jove també atén malalts en aquest altre centre i va pels pobles rurals a petició.
L’oenagé li permet obtenir recursos econòmics per comprar medicines i disposar d’equips mèdics mínims per a l’assistència. A la zona, les principals problemàtiques són bàsicament respiratòries. “Els medicaments es compren a Nepalganj i els han de pujar en avioneta. Triguen un mes a arribar”, adverteix el seu pare adoptiu, que fa conferències en instituts, universitats i centres cívics per trobar recursos per al seu fill. Un altre objectiu d’en Marc és construir un hospital a Simikot (actualment només hi ha un petit hospital públic).
L’entitat, que té una trentena d’associats, ja ha invertit uns 15.000 euros en medicaments, dels quals s’ha pogut recuperar un 75% de la inversió. “Hi ha gent que no pot pagar, ni amb espècies, perquè no els sobra res”, detalla Ramon Boix. “En la nostra oenagé l’ajut econòmic és directe, no hi ha intermediaris”, afegeix el seu pare adoptiu. En Marc també vol col·laborar en la formació del personal sanitari de la zona perquè es quedin a la regió. “Que vagi algú de Kàtmandu fins allà a dalt és molt difícil perquè la vida és molt dura”, comenta en Ramon. Però en Marc ho ha fet i no des de Kàtmandu sinó des d’Olot. Més que un exemple.
El jove ha creat un centre mèdic i una farmàcia on atén 40 persones cada dia