Congelació
Metro de Barcelona. Línia groga. Cues de passatgers que arriben fins al carrer a l’estació de Llacuna. Només funciona un dels torns de l’entrada. Estació de Glòries. Línia vermella. Els usuaris envien un missatge amb vídeo a través de Twitter denunciant l’aglomeració de viatgers. Fins a set minuts de cua des del carrer per validar el bitllet i accedir a l’andana. Podríem continuar, però no quedaria espai en aquesta columna. Les autoritats de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) segur que contestaran que l’augment d’usuaris és la constatació de l’èxit del metro. Una explicació insatisfactòria per als passatgers que estan molt emprenyats amb aquesta imatge que es repeteix cada vegada més en el suburbà de la ciutat i que dissuadeix de l’ús d’aquest “exitós” mitjà de transport públic.
Aquesta bona gent que cada dia es recorden de la família materna i paterna dels administradors del metro segueix les recomanacions que reiteradament fan els gestors de la cosa pública animant a fer servir el transport col·lectiu per reduir la contaminació. I com els ho paguen? Amb una escandalosa falta de previsió en matèria d’inversió en infraestructures i demanant que s’amunteguin més als vagons perquè hi han d’entrar més incauts ciutadans. En matèria d’estratègia de metro, Barcelona és mereixedora del premi mundial al nyap per la multimilionària línia 9, convertida en un incomprensible escalèxtric –sobretot al tram que uneix la ciutat amb l’aeroport– que enfonsa en la misèria el principi geomètric que la distància més curta entre dos punts és la línia recta. Sense oblidar que bona part de les estacions d’aquesta línia estan tancades i enterrades per donar temps, potser, que abans s’acabi la Sagrada Família.
Així estem des de fa temps. Ho va recordar l’altre dia la Cambra de Comerç de Barcelona quan va informar que els últims 12 anys només s’han fet cinc de les 28 infraestructures necessàries. Per tant, el futur a curt i mitjà termini és terrible en aquesta matèria, perquè no sembla que hi hagi ni diners ni voluntat política per posar-nos al dia. Amb el que ens costa construir qualsevol infraestructura (l’estació de la Sagrera o la llançadora a l’aeroport, per exemple), el col·lapse en la mobilitat està servit. I serà així per molt que Barcelona hagi guanyat el premi de ser la seu europea del centre d’innovació en mobilitat urbana. Potser la sortida en què s’està pensant és que cadascú s’espavili com pugui amb els alegres i sostenibles patinets.
Els representants polítics que els pròxims dies decidiran què cal fer amb les tarifes del transport públic per a l’any que ve haurien de tenir en compte aquest trist panorama i pensar una mica en els soferts usuaris. La proposta de l’Ajuntament de Barcelona de congelar les tarifes seria un bon gest a què haurien de donar suport la Generalitat i el Govern central. Especialment aquest últim, que podria aportar més diners anualment en lloc de restar-ne, com ha anat fent fins ara. Els usuaris no entendrien una pujada del preu del bitllet, per bé que això no és França i aquí tenim un bon fetge.
Congelar les tarifes del transport públic seria un bon gest davant la falta d’inversions en infraestructures