Una vida pels drets
LIUDMILA ALEKSÉIEVA (1927-2018) Dissident soviètica i activista pro-drets humans russa
Orfe ha quedat el moviment a favor dels drets humans a Rússia després de la mort aquest 8 de desembre de Liudmila Alekséieva, la més veterana dels activistes russos. Presidenta de l’oenagé humanitària també més veterana de Rússia, el Grup Hèlsinki-Moscou, es va implicar en aquesta lluita a la dècada dels cinquanta i es va comprometre amb la dissidència soviètica, fet que li va costar l’expulsió del país el 1977.
El seu compromís no va decaure amb la fi de l’URSS. De fet, des d’aleshores ha estat una referència per a tots els seus companys. La seva lluita ha estat reconeguda fins i tot pel president de Rússia, Vladímir Putin, que el desembre del 2017 la va premiar “pels seus excel·lents assoliments en el camp dels drets humans”. També va formar part del Consell Presidencial per als Drets Humans. Però això no ha estat obstacle perquè en els últims anys participés en protestes contra el Kremlin, com les manifestacions en suport de l’article 31 de la Constitució russa, sobre la llibertat de reunió, i que convocava la coalició opositora Una Altra Rússia. El 2009 Alekséieva, que llavors tenia 82 anys, va ser detinguda pels antiavalots en un d’aquests mítings.
Liudmila Alekséieva va néixer el 1927 a Eupatoria (Crimea), però quan era petita la seva família es va instal·lar a Moscou, on la seva mare treballava com a científica a l’Institut de Matemàtiques de l’Acadèmia de Ciències de l’URSS. Durant els anys de la Segona Guerra Mundial va acabar un curs d’infermeria i va decidir anar com a voluntària al front, però no la van admetre perquè era massa jove. Va estudiar Història i el 1956 va acabar la seva tesina sobre història del Partit Comunista de la Unió Soviètica.
Després de l’estalinisme va experimentar una transformació i va decidir no defensar la seva tesi per aconseguir el grau de doctora sobre el mateix tema. Des d’aleshores va dedicar la seva vida a la defensa dels drets humans. El seu apartament es va convertir en lloc de reunió, on es guardaven i es distribuïen els samizdat (autopublicació i distribució clandestina). La seva contribució a la causa es va accentuar als anys seixanta, amb l’arrest dels escriptors Andrei Siniavski i Iuli Daniel, un cas molt sonat en aquella època, en el qual van ser acusats de publicar material antisoviètic en editorials estrangeres.
Des d’aleshores, Alekséieva va estar en el punt de mira de les autoritats i va ser interrogada en diverses ocasions. Per ordre del presídium del Sòviet Suprem de l’URSS, el 1974 va rebre una advertència per “preparar i distribuir repetidament obres antisoviètiques”. El 1976 va ajudar a crear el Grup Hèlsinki-Moscou, que es posa com a missió el compliment dels articles de l’acord de Hèlsinki del 1975, en què els dirigents soviètics es van comprometre a aplicar les normes internacionals sobre drets humans.
La nova organització es dedica a recollir informació i a documentar violacions d’aquest acord, fent-ho públic i comunicant-ho a altres països. Això es va traduir en una campanya contra els activistes a la premsa soviètica i en l’inici de detencions el febrer del 1977. Com a conseqüència, Liudmila Alekséieva va haver de deixar el país i va decidir emigrar als Estats Units.
Lluny del seu país, va continuar activa treballant per a Ràdio Svoboda o La Veu d’Amèrica. Va tornar el 1993, després de la desintegració de l’URSS, i tres anys després va ser elegida presidenta del Grup Hèlsinki-Moscou.
Liudmila Alekséieva se n’ha anat amb 91 anys després de lluitar contra una llarga malaltia. “El seu esperit, com sempre, ha estat més fort que el seu cos. Ahir donava instruccions al seu assistent perquè ajudés altres persones. Ha continuat sent una defensora dels drets humans fins a l’últim moment”, va dir Mikhaïl Fedótov, president del Consell Presidencial per als Drets Humans.
El seu activisme ha estat reconegut amb nombrosos premis internacionals, com l’Andrei Sàkharov del 2009, el premi de Human Rights First, o el premi Václav Havel el 2015.