Aniversari d’una derrota
Pepe Serra, director del MNAC, l’encerta quan afirma que en el litigi sobre els béns de Sixena no hauríem de deixar-nos portar per la “qüestió emocional”. Però no és fàcil, i menys en el clima de polarització que vivim a Catalunya i, pel que es veu, també a altres llocs d’Espanya.
Caldria anteposar el debat tècnic o museístic, però... no ens enganyem. En qualsevol conflicte sempre surten pèrits que defensen posicions contraposades, i en el debat de Sixena també ho hem vist. I més quan parlem del passat i de qüestions que per elles mateixes són confuses. Qui va cremar el monestir de Sixena? Per ara no hi ha proves contundents en cap dels dos sentits apuntats (anarquistes de Barcelona o comitè local). Josep Gudiol va acabar de salvar unes obres que havien quedat a la intempèrie després de l’incendi? Segurament, però sempre hi ha qui pensarà que hi havia altres interessos. Tenia tots els permisos? Eren temps de guerra i tenia prou feia arriscant quasi la seva vida. Són absolutament legals les vendes de peces dels anys seixanta i setanta d’una priora que no ho era de Sixena? Com a mínim és una operació poc transparent. Què en van fer les monges de les altres obres de Sixena que eren de la seva propietat? Més opacitat i dubtes.
Es podria argumentar que els jutges no es mouen per sentiments i que aquesta és l’única via per dirimir un conflicte que enfronta museus, pobles i governs. I més quan ja hi va haver un primer intent d’acord polític i va fracassar (amb una responsabilitat elevada de la part catalana). Però precisament la justícia espanyola no ha estat capaç de treure’s del damunt els darrers temps la imatge del partidisme i difícilment ara una resolució final (per les pintures murals i per les peces, en els dos litigis oberts) serà ben acceptada a les dues bandes.
L’espectacle de fa un any (trasllat forçós, de nit i amb escorta policial), més enllà de la seva legalitat, deixava una sensació de ridícul i vergonya. Potser, doncs, seria el moment per arribar a uns punts mínims de consens. Fer cas dels informes de tècnics internacionals que adverteixen dels riscos d’un trasllat de les pintures murals. Assegurar que a Sixena hi hagi les condicions ambientals adequades per a les obres ja traslladades. Convertir aquest espai en un centre museístic, obert cada dia, amb què el MNAC podria obrir línies de col·laboració i préstecs (com ha fet amb altres museus). Segurament sembla il·lusori, però el que és segur és que posar més llenya al foc o “celebrar” l’aniversari d’una “derrota” no porta enlloc.