Sixena, la veritat i l’Estat de dret
Fa un any l’Estat de dret va posar els mitjans perquè es pogués complir una sentència judicial, la que decretava el retorn dels béns del monestir de Sixena al seu lloc d’origen. Dictada el 2015, i després d’haver incomplert dos terminis per tornar les peces, el 2016 i 2017, la Generalitat va ignorar el tercer. L’11 de desembre els tècnics del Govern d’Aragó van efectuar el trasllat per complir la sentència judicial. Això és el que va passar fa un any.
Res a veure, per més que es repeteixi el contrari, amb la suspensió de competències aparellada a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. El llavors responsable de Cultura de la Generalitat, l’aleshores ministre de Cultura Méndez de Vigo, en lloc de facilitar el compliment de la sentència, es va inhibir descaradament, raó per la qual el jutge va haver de disposar de la força pública. Si el trasllat hagués tingut alguna cosa a veure amb la suspensió de competències que dictava el 155, els béns, pensi’s bé, s’haurien lliurat pacíficament.
A un any vista valoro aquell episodi com una fita memorable de la nostra ordenació democràtica, una vívida demostració de la independència i pulcritud amb què són capaços d’actuar els poders de l’Estat. En primer lloc, perquè es va constatar que institucions com la Generalitat poden ser obligades a complir la llei, de grat o per força. I, en segon lloc, el compliment de la sentència ha permès fixar una veritat sobre els fets, cosa que permet posar en evidència molts dels arguments desplegats per l’independentisme i, de passada, utilitzar el llenguatge amb propietat.
Així, quan es qualifica d’espoli el que va passar l’any passat, he de posar èmfasi en certs aspectes del que ha passat a Sixena al llarg de vuitanta anys.
Van ser anarquistes arribats de Catalunya a finals del mes de juliol del 1936, formalment vinculats amb el govern de Lluís Companys a través del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, els que van aplicar la teia del “foc purificador” que va arrasar el monestir. Després de l’incendi, les pintures de la sala capitular van ser arrencades per José María Gudiol i portades a Barcelona. Gudiol, membre del Comitè de Salvament de Patrimoni Artístic de la Generalitat, va actuar a Catalunya i també a l’Aragó, malgrat que no tenia cap competència per fer-ho, en aquest últim cas. El pas de les dècades ha permès comprovar que mai no s’han volgut tornar les pintures, i que s’han desatès, fins i tot, dues ordres de trasllat emeses des de la Direcció General de Belles Arts. Per la seva banda, les peces que s’havien quedat a Sixena van ser tretes a Lleida i Barcelona de manera irregular a finals dels seixanta i després, als vuitanta i noranta, es van fer noves vendes per part de qui no tenia potestat per fer-ho.
Un cop establerts els fets pels tribunals, queda aspirar que no s’intoxiqui l’opinió pública de Catalunya amb falsedats. Que no s’enganyi dient que l’Aragó no pot garantir la conservació correcta dels béns. Que no es manipuli dient que a l’Aragó l’impulsa un obtús anticatalanisme. Que no es menteixi afirmant que les pintures de la sala capitular, que esperem poder rebre aviat, no poden traslladar-se pel risc de destrucció de les mateixes, perquè no és veritat.
Que no s’utilitzi Sixena per, en definitiva, contribuir a qüestionar i atacar la legalitat i, al final, l’Estat de dret. Com en aquest tema, en tots els altres l’independentisme català s’afanya a construir una ficció que té com a única finalitat suscitar un sentiment col·lectiu d’enfrontament visceral contra l’Estat. En aquest enfrontament basa la seva pròpia subsistència, i no hi ha res millor per alimentarlo que fomentar un discurs tan èpic com fal·laç, però eficaç, finalment, per mantenir alienada intel·lectualment una part important de la ciutadania de Catalunya. Si en aquesta qüestió la mentida no ha tingut fre ni aturador, què deu estar passant amb altres afers més urgents i greus per a una proporció més gran de catalans.
El que va passar és que tècnics del Govern d’Aragó van fer el trasllat per complir una sentència judicial