El guaita del ‘Titanic’
Arribats a aquest punt, és un vell article i una encara més vella polèmica, però les aigües de l’estany barceloní i català es van remoure agitades quan Félix de Azúa, el maig del 1982, ni més ni menys, es va atrevir a pronosticar que Barcelona era el Titanic i que la seva cultura estava en mans d’uns “ferósticos embarretinados” (sic). A Madrid regia Calvo-Sotelo; n’hi ha prou de dir això per recordar la distància que ens separa d’aquell article a El País, que ara recordo perquè acabo de llegir un petit gran llibre, Alerta Barcelona. Adiós a la ciudad autocomplaciente, que acaba de publicar Ana Godó a Libros de Vanguardia i l’autor del qual és Miquel Molina, director adjunt d’aquest diari, de manera que ja em disculpareu que parli amb absolut impudor d’aquest volum, que la prudència aconsellaria que deixés passar, ja que caic, sens dubte, en allò que a Espanya no hi ha crítica literària: només societats de bombos mutus.
El cas, però, és que venço l’enrojolament i la vergonya perquè aquest llibre, curt en pàgines i de format modest, és un toc d’atenció sobre Barcelona i el seu futur, justament ara que encarem el que són gairebé permanents temps electorals. Si cada diumenge, al diari, Molina fa patent la seva preocupació per Barcelona i el seu rumb, en aquest llibre ha sistematitzat el seu pensament. I, home de moltes lectures, sap trobar les referències i les claus que tant poden servir d’alerta, és a dir, de l’avís que es dona abans de la catàstrofe, com de reflexió i esperança per al futur.
Al juny el Boston Consulting Group ens va dir que Barcelona és la quarta millor ciutat del món per treballar (s’entén que amb un sou d’executiu multinacional), després de Londres, Nova York i Berlín. Així doncs, hi ha motius per a l’esperança i per a la satisfacció, però ja no per a la complaença. Molina ha sabut, com si fos el guaita del Titanic, veure venir aquella ombra que és l’enorme massa de gel que ens espera i donar la veu d’alerta a temps; potser, de moure el timó i redreçar la nau cap a un horitzó més amable. La part per mi més valuosa del llibre és la que uneix totes les seves propostes per construir una Barcelona millor, fins i tot la que propugna gairebé una megaciutat en connexió amb Madrid (dit com a esquer perquè llegiu el llibre). I, entre totes les propostes, destaca la cultura com a factor de cohesió, obra i negoci, molt em temo que gairebé als antípodes del que estem vivint. Molina no és tan pessimista. Jo sí...
L’etimologia, que sempre és útil per al columnista, ens aclareix que alerta ve d’all’erta, una veu d’avís en italià que solia indicar tant que calia prevenir el possible perill com que calia buscar altura per, des de la torre de guaita, atalaiar el que hagués de venir a les portes, amic o enemic. L’alerta de Molina està del tot justificada i és de lectura, més que recomanable, imprescindible per a alcaldesses i alcaldables. També per a governants autonòmics i estatals. Ara només em queda un prec, i és que aquesta redacció de lletraferits que ha creat Màrius Carol deixi de publicar tants llibres de què parlar i, a sobre, bé.
Molina ha sabut veure venir aquella ombra que és l’enorme massa de gel i donar la veu d’alerta a temps