Gran comèdia quàntica
4D òptic
Autoria i direcció: Javier Daulte Intèrprets: Antònia Jaume, Núria Legarda, Sandra Monclús, Nora Navas, Carme Poll, Jordi Rico, Albert Triola i David Vert Lloc i data: Biblioteca de Catalunya (28/XI/2018) Javier Daulte és el Tim Burton de l’autoria argentina. Si repassem la seva obra, atapeïda d’assassinats, policies, dimensions paral·leles, científics, extraterrestres, fantasmes, llops i caputxetes de conte, robots, accidents apocalíptics i alguna Doris Day, més que un catàleg de títols teatrals, sembla un lluminós cartell de cinema de gènere. L’anunci del simple plaer de deixar-se portar per la ficció. Si Burton s’agafa al cinema B per no deixar mai de ser el nen que va ser, Daulte va a la cultura popular i els seus meandres més extravagants per tornar sempre sobre el mateix: l’amor i els seus tràfecs.
També a 4D òptic. Col·locant un imaginari mirall convex davant l’anamorfosi d’un argument que sembla narrar el descobriment accidental i estrambòtic d’una realitat paral·lela amb les seves conseqüències catastròfiques, es mostra sorprès que l’única solució a la fi del món sigui reconduir els impulsos sentimentals. Daulte fa que els seus científics –matussers en el terreny amorós– trobin la resposta en un diagrama d’interrelacions emocionals. La mateixa bíblia que ordena el caos dels guionistes d’un serial mexicà. És possible que fa quinze anys, quan es va estrenar la versió catalana amb el mateix director i repartiment –a excepció d’una trista absència–, l’experiència de l’espectador es conformés deixant-se arrossegar per la formidable coreografia d’una trama desdoblada i per la llibertat amb què Daulte jugava amb els referents compartits, adquirits en còmodes tardes perdudes davant el televisor.
Ara, potser motivat per la sensible maduresa que exhibeix l’elenc, l’espectador s’adona millor del secret que l’autor amaga en la seva enginyosa comèdia quàntica. Els personatges són aquelles criatures teledirigides perquè la formidable estructura dramàtica funcioni sense fissures, titelles d’un serial de ciència-ficció o d’un thriller esbojarrat. I, a més, són éssers complexos. Collats per una por més comu-
Els personatges són criatures teledirigides perquè la formidable estructura dramàtica funcioni sense fissures
na que l’Apocalipsi: el malvoler. Aquesta és l’autèntica dimensió paral·lela que ens regala l’obra i, en aquest pla, actrius i actors es mostren esplèndids. La primera, Nora Navas, exhibint una interpretació amb tanta fragilitat emocional que sembla de vidre. Meravellós també David Vert, que transforma la seva cara de cinema mut en un mapa de sentiments. I no es queden curts Antònia Jaume –un altre encantador revoltim de dubtes–, Núria Legarda (gran comedianta), Sandra Monclús (innocent en un rol, divina en l’altre), Carme Poll (mestra de la contenció en un hilarant festival de l’histrionisme), Albert Triola (ressuscitant el fantasma de Douglas Fairbanks Jr) i Jordi Rico, aquest actor meravellós amb tots els recursos que sembla una evidència només per a iniciats.