La desconeguda Munigua
A la província de Sevilla hi ha una impressionant ciutat romana molt ben conservada i que no segueix els patrons habituals
Una joia desconeguda al nostre país. La definició del jaciment romà de Munigua, enclavat al nord de la província de Sevilla, correspon al doctor Thomas Schattner, director de l’Institut Arqueològic Alemany. I Schattner sap del que parla, ja que fa 62 anys que la seva organització excava i posa en valor una de les ciutats romanes més especials d’Espanya.
L’assentament romà de Munigua, que va rebre l’estatus de ciutat romana al segle III de mans de l’emperador Vespasià, guarda una sèrie de característiques pròpies que el fan molt diferent de les tècniques de construcció d’altres ciutats bastides pels romans a Hispània. Per exemple, la ciutat no està construïda en forma d’octàgon, com manaven els cànons romans, sinó que s’estén entorn d’un turó que domina la població, considerat com l’element essencial aglutinant de les construccions.
Es tracta d’una ciutat situada molt lluny del riu Guadalquivir i de qualsevol altre curs fluvial d’importància, allunyada per tant del proveïment d’aigua potable, i això obliga a concloure que la ubicació de Munigua es deu essencialment a l’existència al seu voltant de riques mines de coure i ferro. De fet, anteriorment als romans, ja es coneixia l’assentament aixecat per la civilització turdetana, que va explotar durant dècades les mines de coure, i posteriorment els romans van edificar sobre aquella base.
Munigua també es diferencia d’altres jaciments en el fet que són experts i científics alemanys els qui hi estan treballant. Des de fa 62 anys l’excavació la du a terme l’Institut Arqueològic Alemany.
La seva ubicació, de difícil accés, situada a vuit quilòmetres del municipi més proper, fa que molt poca gent s’endinsi en terrenys privats, amb bestiar campant lliure, per accedir a Munigua. Els qui s’hi atreveixen es troben amb una gran recompensa. El visitant que hi arriba no només pot gaudir d’un jaciment molt ben conservat, sinó que quan el visita té la sensació real de ser en un carrer, com ho estaven els romans fa uns quants segles, passejant entre edificis. Tot això en el marc de la naturalesa exuberant que envolta la ciutat i que es manté exactament igual que a l’època romana.
El santuari o castell de Mulva, que es troba al turó Sagrat, és la construcció més emblemàtica i es considera que està dedicat al cul- te de Fortuna i Hèrcules. A sota hi ha l’Aedicula de Mercuri, un templet amb forma de podi, construït en una petita plaça, dedicat a aquest déu. Aquesta mena d’edificis són més propis de la regió italiana del Laci que de la península Ibèrica, element que suposa un interès afegit per a Munigua.
La ciutat comptava amb els serveis típics de l’època: una basílica, termes, habitatges, muralles, un fòrum... La part urbana de la ciutat estava envoltada per muralles i a l’interior hi havia dues necròpolis i un mausoleu, entre altres edificis. Avui tots aquests edificis es conserven gairebé intactes perquè la ciutat es va abandonar quan va decaure l’activitat minera, al voltant del segle XI o XII, però no va ser destruïda ni saquejada, com sí que ho van ser altres llocs.
A Munigua es poden trobar també les primeres tombes musulmanes d’Andalusia, que es remunten probablement al segle VIII. Es té constància que el municipi va prolongar la seva vida aproximadament fins al segle XII, a l’època almohade, quan va ser abandonada definitivament.
Ara la Junta d’Andalusia vol que Munigua, als contraforts de la Sierra Morena sevillana, deixi de ser la gran desconeguda per al públic i que la seva revalorització contribueixi a revitalitzar el municipi proper de Villanueva del Río y Minas, durament castigat per la crisi econòmica. Per això hi han col·locat gairebé una quinzena de cartells explicatius, en els quals ha col·laborat Thomas Schattner, que aporten la informació científica essencial del monument sense destorbar el gaudi paisatgístic de l’entorn i sense causar tampoc danys, ja que estan col·locats directament sobre el terra natural o arqueològic, i no alteren l’estratigrafia del monument.