Símbols i autocrítica
Concert dels 40 anys de la Constitució Lloc i data: Auditori Nacional de Madrid (5/XII/2018)
Vivim d’ocasions perdudes i com si la realitat no mereixés cada dia una lectura crítica. Penso que la música té molt de simbòlic i que de vegades arriba molt més enllà de les paraules. I que a més estableix una comunió entre els qui participen d’un concert, i de vegades més enllà. Dic això arran de l’acte commemoratiu del 40è aniversari de la Constitució que s’ha celebrat a l’Auditori Nacional de Madrid, presidit pels Reis i a càrrec de l’Orquestra i Cors de RTVE, que em va arribar a través de Radio Clásica.
Comentava la presentadora que el públic eren autoritats dels diferents organismes de l’Estat. Segurament algun d’ells va assumir l’organització dels continguts del concert, que ha reflectit molt la nostra situació actual, i que estava compost per una obra d’encàrrec d’estrena absoluta i per la Novena simfonia de Beethoven. Quant a aquesta obra d’art, que té tantes connotacions polítiques i socials i compromís amb la llibertat, no hi ha dubte que és una bona elecció, encara que sabem que la música no es mira com un quadre en un museu, depèn de l’intèrpret, i en aquest cas l’orquestra, dirigida pel seu titular, Miguel Ángel Gómez Martínez, va fer una versió que no va arribar als mínims de qualitat que serien exigibles a un organisme públic. Lenta i pesant des del començament, amb un Scherzo que va resultar amb una marcada falta de sentit rítmic i musical, amb desajustos (a la ràdio se sent tot com al VAR; escolteu el fugato final...) que evidenciava una notòria falta de compromís o, el que és pitjor, de sentit artístic. Suposo que haurà avorrit solemnement als qui hi eren presents, que són els qui a més resolen sobre com administrar els diners públics... I, una apreciació més, aquesta orquestra la paguen tots els ciutadans d’Espanya, i m’agradaria saber quins són els seus objectius perquè en els últims anys no han estat gaire clars.
Pel que fa a l’obra d’encàrrec a la compositora giro nino granadina, crec que–respectant les condicions artístiques d’Inmaculada Pérez Frutos– hi haurien d’haver pensat una mica més. Per què fer una “simfonia concertant” titulada Carta Magna amb un contingut gairebé de música de cinema? D’una lleugeresa notòria, reiterativa, melodia al rest, i amb una simbologia que lloava el diàleg de llavors. Honorable, sí. Però en els últims anys alguna cosa s’ha oblidat d’allò tan lloable, i sobretot de l’autocrítica. En termes de símbols, per què no haver proposat una obra basada en breus versos de diversos poetes? Per exemple, amb textos de les llengües de l’Estat, i presidit per un exemple de llibertat com va ser García Lorca... Una altra ocasió perduda.