Rubi iguala les males ratxes de Pochettino i Valverde
Valverde, Pochettino i Rubi. Tres tècnics amb bon predicament entre l’espanyolisme —l’últim, ara per ara el té—, que, paradoxalment, són els que han presentat les pitjors ratxes dels blanc-i-blaus en més d’una dècada. Els tres coincideixen també en el fet d’haver estat capaços de fer el millor i el pitjor, de portar l’afició al cel i de retornar-la, si no a l’infern, sí als llimbs de la zona mitjana de la taula. Si no a la mediocritat.
L’Espanyol no encadenava quatre derrotes consecutives a la Lliga des de les temporades 2010-2011 i 2011-2012, totes dues amb el tècnic argentí a la banqueta. En el primer cas l’equip pugnava a l’inici de la segona volta per una plaça europea després de despenjar-se de la zona Champions. La mala ratxa només li va fer perdre una posició (de la cinquena plaça va passar a la sisena), però a partir d’aleshores va ser incapaç de mantenir el pols més enllà de cinc jornades, i quan en faltaven vuit, va caure a la taula i va acabar perdent les seves opcions.
La temporada següent l’Espanyol de Mauricio Pochettino es va deixar anar les últimes cinc jornades de Lliga, en què només va sumar un punt, l’últim en disputa, i va dilapidar les últimes opcions que encara tenia per aconseguir una plaça europea: de la desena posició, l’equip va passar a la catorzena, on va acabar aquella temporada.
Pitjor li va anar un any abans, la temporada 2009-2010, la primera a Cornellà-el Prat. També amb Pochettino a la banqueta, un tècnic que arribava amb el crèdit d’haver obrat la temporada anterior el miracle de la salvació, l’Espanyol va encadenar cinc derrotes. Després d’un inici irregular l’equip havia aconseguit ser vuitè a la jornada 9, i va caure al dissetè lloc i a un sol punt del descens a la jornada 14 després de perdre, precisament, contra el Barcelona. L’equip va tancar la campanya a la zona mitjana de la taula. Sense patiments, però sense il·lusió.
L’anterior precedent a la situació actual el va fixar l’Espanyol de Valverde, el tècnic que va infligir al seu antic equip al capdavant del Barcelona la dolorosa derrota de dissabte. És molt recordada la seva última campanya com a tècnic espanyolista, també amb moltes similituds
Tres dels tècnics amb més predicament són els que han encadenat més derrotes
amb l’actual. Corria la temporada 2007-2008 i l’espanyolisme tenia confiança plena de tornar a una Europa que aleshores estava molt propera, per saldar deutes amb l’encara Copa de la UEFA o bé estrenarse a la Champions. En una primera volta de somni l’Espanyol va sumar 36 punts, amb tan sols tres derrotes. Però la segona volta es va convertir en un malson i l’equip només va ser capaç de guanyar tres partits i empatar-ne tres més, per sumar 12 pobres punts que van malmetre les opcions i la il·lusió de l’afició.
La situació ara també és frustrant. L’Espanyol de Rubi ha passat de ser segon a la jornada 11 després de doblegar l’Athletic a debatre’s a l’equador de la taula quatre jornades després. Amb una diferència destacable respecte a aquells altres equips de contrastos: si Valverde i Pochettino van viure un boom de seguidors en els bons i els mals moments, Rubi ara està força més sol que ells.