Un altre article sobre Messi
Sospito que el monumental partit de Messi contra l’Espanyol tenia una intenció patriòtica. Ara que l’Argentina s’exposa davant del món com a desastre segrestat per la indústria milionària del mal menor, l’argentí més universal després del Papa va voler regalar al món tot el seu repertori de genialitats. Conscient que el River-Boca del Bernabeu és una desfeta de futur incert (escric aquest article abans de la final), Messi va situar l’excel·lència al punt més alt del respecte per l’espectacle.
Es parla d’un gran partit del Barça, però en realitat va ser un gran partit de Messi. Com que les raons per les quals Messi expressa moments d’introspecció capcota o incontinències de talent són insondables, podem sumar-nos al seguici de conjectures que l’envolta. El seu primer gol es pot analitzar des d’aquesta intenció d’argentinització del present, de reivindicació personal d’una relació amb el seu país marcada per una incomprensió entre la humilitat triomfant del fill pròdig i la fúria fratricida de la tribu, que no sap com integrar-lo. Ara que el futbol s’ha vist forçat a acollir l’Argentina, Messi ens recorda que la jerarquia del futbol no s’aconsegueix per mitjà de la violència, la incompetència, l’elitisme milionari, la militarització de la seguretat i la corrupció dels principis, sinó per mitjà de la grandesa del joc.
En un dels llibres més oportuns del moment (Ángeles con caras sucias, editorial Contra), el gran Jonathan Wilson fa una autòpsia del futbol argentí que inclou referències a Messi. Jugant amb les paraules, confronta el poder renovador de Messi amb el pes totèmic d’un Maradona convertit en messies. També comenta dreceres psicoanalítiques sobre el fracàs de Messi, com ara que el desarrelament li ha provocat un sentiment de ressentiment amb el seu país que emergeix en forma de joc mediocre i de compromís tebi.
El fil invisible que uneix l’èxit de Messi al Barça amb la seva concepció d’expatriat d’un país que el retorna a la infantesa podria ser una font d’especulacions recreatives melodramàtiques. Però també podem pensar que el partit de dissabte és la conseqüència d’una normalitat, perquè si alguna cosa ens ha demostrat Messi és la capacitat de ser constant a l’hora de convertir les ganes de jugar en premi per a nosaltres i en èxit per a l’equip i per al club. Estadísticament, és normal que Messi jugui com va jugar dissabte, amb o sense final al Bernabeu. I, tanmateix, la manera de celebrar els gols ens el representa com un futbolista en plenitud però amb el morbós afegitó d’una injusta incomprensió. D’una banda, la ceguesa institucional dels que maneguen els flàccids fils de la Pilota d’Or, prostituïda per una gala anacrònica i un veredicte corporativista. De l’altra, la impossibilitat de consagrar-se com a locomotora de l’èxit de la seva selecció i haver-ho de fer a través d’un equip i d’un país interposats. I, a més a més, assumint rivalitats locals com la que el motiva quan juga contra l’equip a qui més gols de falta ha marcat, convertit en succedani dels rivals que la vida no li ha deixat tenir. Passi el que passi al Bernabeu, ningú no podrà acusar Messi de no haver actuat com un bon patriota. Això, però, no vol dir que no el continuïn criticant. Torno al llibre de Wilson i a una frase d’Eduardo Sacheri: “No es culpa de Messi que los argentinos no sean capaces de poner fin al duelo por Diego”.
Estadísticament, és normal que Messi jugui com va jugar, amb o sense final al Bernabeu