Una lesió amb avís previ
El 1981 Schuster va preferir operar-se a Alemanya en lloc de confiar en els metges del Barça
“Un dia tindrà un greu problema i el caçaran ben caçat”. Manuel Fernández Mora era l’entrenador del Racing de Santander l’octubre del 1981, quan el seu equip va sortir apallissat del Camp Nou (5-1). El seu avís es va fer realitat tot just dos mesos més tard, el 13 de desembre a San Mamés. En el mateix camp on ja s’havia lesionat de gravetat Kubala (1954) i contra el mateix adversari que anys més tard (1983) protagonitzaria la greu lesió de Maradona, Andoni Goikoetxea.
Schuster, que llavors tenia 21 anys i havia fitxat dotze mesos abans pel Barcelona procedent del Colònia, es va fer una lesió d’extrema gravetat: trencament del lligament interior, de l’extern i dels creuats. I com en altres casos (Umtiti el més recent), no va voler seguir les recomanacions del cos mèdic del club, va decidir operar-se a Alemanya, amb el doctor Schneider, i no posar el genoll en mans del doctor González Adrio. El president Núñez es va cobrir l’esquena i va obligar Schuster a firmar un document que exonerava el club de tota responsabilitat si l’operació no tenia èxit.
En la jugada de la lesió, Schuster va esquivar Goikoetxea escorant la pilota i el seu cos cap a l’esquerra, però el futbolista basc, llançat amb tota la potència dels seus més de 80 quilos, es va carregar l’altre genoll, el dret. Va ser una acció molt polèmica i Goiko va arribar a explicar que Schuster ja venia lesionat d’Alemanya: “Jo no he fet absolutament res”, va dir.
Esportivament la pèrdua del migcampista alemany va ser una garrotada. El Barça d’Udo Lattek va arribar a San Mamés (jornada 15) com a líder i amb unes xifres fabuloses: 42 gols marcats (8 de Schuster) i 12 d’encaixats, una diferència de +30 que ningú no va millorar fins a l’aparició de Guardiola a la banqueta (2008). Sense Schuster va arribar una crisi de resultats i es va imposar la necessitat de trobar-li un relleu, mentre el jugador es restablia. “L’única cosa positiva és que passaré el Nadal a casa”, va dir, en to de broma, el futbolista quan encara no sabia què l’esperava.
El doctor Schneider va pronosticar tres mesos de baixa, fins a finals de març. Però en aquell moment Adrio –que va assistir a la intervenció– ja va ser molt més caut, va recalcar que el menisc també estava afectat i va parlar d’“entre tres mesos i mig i cinc”.
El gener del 1982 es va activar l’operació substitut. Després d’un carrusel de noms (Briegel, Metgod, Sòcrates...) es va concretar una peça: el brasiler Toninho Cerezo, de l’Atlético Mineiro, un club que d’entrada es va despenjar amb unes peticions desmesurades: cent milions de pessetes per un préstec de tres mesos. Va coincidir llavors un amistós de l’equip brasiler a Alger i el Barcelona va muntar una operació d’estat, amb el desplaçament del mateix Lattek, acompanyat del president Núñez i del vicepresident Gaspart. Però Toninho Cerezo, que va pressionar fins on li va ser possible per fitxar, no es va vestir mai de blaugrana. La plantilla en bloc va convèncer Lattek que no necessitaven cap reforç i que tots sols podien tirar endavant. El cert és que el Barça va redreçar el rumb i va arribar a tenir la Lliga més que guanyada, abans de malgastar una renda de cinc punts (quan la victòria en valia dos) a sis jornades del final, en les quals amb prou feines va aconseguir dos empats.
El cas Schuster i la seva escapada a Alemanya per operar-se es va complicar al febrer. Va tornar d’una revisió a Colònia, on només s’anava a treure el guix, amb un nou diagnòstic: un mes més d’espera. Poques hores després, Núñez i Gaspart presentaven per fi el seu reforç: el brasiler Cléo Hickman, de l’Internacional de Porto Alegre, de 23 anys i tan ros com Schuster. Però ni la quarta part de futbolista.
No va jugar mai cap partit oficial, es va divulgar una suposada –i falsa– homosexualitat (quan era un tema tabú en el futbol espanyol), es va casar amb la seva nòvia a Barcelona i se’n va anar. A l’agost va tornar amb l’Internacional i va amargar la festa del Gamper de Maradona: amb el seu equip va eliminar el Barça i després es va proclamar campió del torneig.
Mentre prosseguia la inacabable recuperació de Schuster, el jugador anava viatjant d’Alemanya a Barcelona i viceversa. En un d’aquests desplaçaments, amb cotxe, es va saltar el control duaner espanyol, amb un vehicle sense matriculació homologada i sense la preceptiva carta verda per viatjar per Europa. I, a més, solia oferir sucoses
El migcampista alemany es va posar en mans del doctor Schneider, i Adrio el va haver de reoperar Quan es tracta del quiròfan, el futbolista busca confiança i esgota totes les opcions, com ara passa amb Umtiti
declaracions, com quan va dir de Cléo que “només sé que existeix, però ignoro com és”.
Finalment, el 24 de febrer del 1982, Schuster va tancar la carpeta Schneider i es va posar en mans de González Adrio i del cap mèdic del Barcelona, el doctor Carles Bestit. I González Adrio va explicar la situació amb cruesa mèdica: “Li falta un 20% d’extensió al genoll”. Anava coix. A mitjans d’abril els serveis mèdics del Barcelona van donar la veu d’alarma: s’havia de tornar a operar, la seva carrera estava en perill.
Cap al vespre del 21 d’abril, amb un sigil total i aprofitant que a aquella mateixa hora el Barça es jugava al Camp Nou passar a la final de la Recopa, el genoll de Schuster va ser reobert, aquesta vegada pel bisturí d’Adrio, que va procedir –es va dir– a retirar unes adherències. I es va obrir un segon procés de recuperació. Schuster va tornar a vestir-se de curt en un amistós l’agost del 1982, vuit mesos després de la tremenda puntada de Goikoetxea. La seva tècnica en va sortir incòlume. La prodigiosa passada de llarga distància, intacta. Però la seva tremenda arrencada en sec ja mai no va ser la mateixa. Què hauria passat si hagués seguit els consells dels serveis mèdics del seu club?