“‘Voler és poder’ és mentida: un valor de moda promocionat”
Pep Font, psicòleg del rendiment del CAR de Sant Cugat
TONI LÓPEZ JORDÀ
Sant Cugat del Vallès
Fotos, dorsals o samarretes dedicades amb sentits agraïments de Nani Roma, Marc Coma, Carlos Checa, Jorge Lorenzo o Marc Gené esquitxen les parets del modest despatx de Pep Font (Barcelona, 1962), el psicòleg de capçalera dels pilots d’esport de motor. Font, que en 30 anys de professió ha tractat més de 100 pilots de motos i uns 40 d’automobilisme, i ara en porta uns 50 de disciplines diverses al CAR de Sant Cugat, ha publicat el llibre Psicología aplicada al motorsport (EOS), en què explica les claus del rendiment en l’esportista de motor, una rara avis que es juga la vida a 300 km/h.
La feina no és gaire diferent entre els esports de motor i la resta. La missió del psicòleg és la mateixa, amb la distinció que al motor no hi ha entrenadors titulats. Sí que hi ha expilots que fan de coach de tècnica de pilotatge o que fan de caps d’equip que donen consells, però no hi ha un formador, com en altres esports.
En això soc radical: el coaching no és res més que psicologia aplicada. No hi ha una disciplina anomenada coaching. El que fa un coach és intervenir d’una manera no directiva per ajudar algú a desenvolupar-se passant per l’autoconeixement. Això ja ho feia Sòcrates, i és el que han fet els psicòlegs tota la vida. Els psicòlegs tenim dues maneres d’acció: o ajudes a veure les situacions que alterin menys en l’àmbit emocional, o ensenyes tècniques evolucionades per tenir més bon control en aquestes situacions. Quina és la diferència amb un coach? Cap. Els coachs no estan acreditats com a llicenciats en Psicologia, però fan psicologia pura i dura. A molts pilots els fan assessorament tècnic, però ajudar a gestionar la responsabilitat d’un rendiment és una altra història.
Els esportistes en general –els pilots no són diferents– venen al psicòleg quan veuen que alguna cosa falla, que no acaben de controlar i que no els permet rendir quan toca: tenen els mitjans i les predisposicions, però no poden donar tot el que creuen. Per molt que un pilot o un esportista tingui una capacitat (control, domini, condició física, experiència, una màquina potent o un equip capdavanter), i per molts mitjans de què disposi, no vol dir que rendeixi aquí i ara com cal. Cal estar preparat per posar-se a punt per a l’instant. Bàsicament, o no tens prou recursos (entesos com a habilitats: saber relaxar-se, pautes de preparació, escalfament, activar-se adequadament…) per posar-te a punt per rendir en el moment, o tens unes creences que et fan interpretar situacions de manera equivocada. Aquestes creences que tots tenim són veritats inqüestionables, incompatibles amb el rendiment.
Una: “Per rendir necessito estar segur”. Vaig molt equivocat: no hi ha manera d’estar-ne segur, de saber que les coses aniran com un vol. Una altra: “Sempre he de donar el millor de mi mateix”. Qui ho pot fer? Constataràs que no és possible. Una altra: “Amb l’esforç i amb el treball tot s’aconsegueix”. Mentida. Per molt esforç i treball que hi posis no tens prou garanties per rendir bé. I la més genèrica: “Voler és poder”, un valor de moda i socialment promocionat. Això és mentida. Per rendir has de poder (tenir uns mínims), has de voler i has de posar-te a punt en l’instant precís per fer allò que toca. Però et pots equivocar...
Hi ha creences que interfereixen en el rendiment del pilot que altres esportistes no tenen: ell ha d’interactuar amb una màquina complexa (una moto o un cotxe), que pot determinar el rendiment global i, a més, depèn de la feina d’un equip (enginyers, mecànics, tècnics…). La dificultat de treballar amb els pilots ve donada perquè la justificació del mal rendiment es busca en la màquina, sovint únicament i exclusi-
vament. És una especificitat d’ells.
Normalment té el problema de saber sostreure’s de l’amenaça de no fer bé una competició. Hi ha la dita: “Vals el que val la teva última cursa”. En general, l’esportista de motor té la percepció que si la següent cursa no li surt bé posa en perill tota la carrera esportiva futura.
Per una qüestió d’accés als mitjans (tècnics) limitadíssim i un cost econòmic altíssim. Si ets un noi de 16 anys que t’agafa un equip del CEV, tens un any d’adaptació i un de coll, els teus pares han de pagar poc o molt, i si el segon any no fas bons resultats probablement no aniràs al Mundial. Es juguen la projecció esportiva futura. Si en motos passa, en cotxes és exagerat, perquè és més car i restrictiu accedir-hi.
La veritat, no gaires. Però sí molts pares angoixats perquè són conscients que si les coses no van bé es tallarà la carrera esportiva del nen.
LA NECESSITAT DEL PSICÒLEG “Treballar psicològicament s’ha de tenir present sempre perquè el rendiment és un fenomen psicològic”
LA MODA DELS ‘COACH’ “El ‘coaching’ no és res més que psicologia aplicada; ja ho feia Sòcrates, i ho fem els psicòlegs tota la vida”
L’ESPECIFICITAT DELS PILOTS “L’esportista de motor té la percepció que si la cursa no li surt bé posa en perill tota la carrera esportiva”
PARES EN EL ‘MOTORSPORT’ “No veig gaires pilots joves angoixats, però sí pares: haurien de ser assessorats per no passar-los la pressió”
Alguna altra?
En què són singulars els pilots?
Què busquen els pilots de motos o cotxes en un psicòleg?
Això és una pressió que no tenen altres esportistes...
Què fa un psicòleg de pilots?
Amb quins frens mentals arriben els pilots al psicòleg?
D’aquests frens en diem creences.
Deu trobar joves pilots angoixats.
Els pares necessitarien ser assessorats per tenir una relació adequada que faciliti el rendiment dels nanos. En esports en què hi ha una inversió econòmica familiar gran (en la iniciació), els pares acaben transmetent als fills la pressió que tenen. Tota la família es posa al servei del projecte esportiu del noi i li fan sentir que tot s’aguanta d’un fil, que és que ell faci bé la cursa. I aquí hi ha una gran pressió. Però el nivell d’angoixa dels pilots per fer-ho bé o malament és igual que en qualsevol altre esport. Això parla a favor d’ells.
Sí. Ho interpreto com que té una alta capacitat d’adaptar-se a les circumstàncies, siguin quines siguin. Un pilot que fa el que pot quan toca, en totes les circumstàncies. Això vol dir alta capacitat d’aprendre.
Marc Márquez. No l’he tractat, però psicològicament és molt fort.
No ho sabia... Psicològicament fort no vol dir que no pugui patir d’estrès. L’estrès es manifesta per un estat emocional alterat, amb símptomes fisiològics com pressió a l’estómac, nàusees, insomni, canvis en la gana, augment de la tensió muscular... La majoria percep que està atabalat, amb motius, acusa la por i és conscient que està cagat. Però hi ha gent que no n’és conscient i acaba notant les seqüeles en l’àmbit fisiològic.
Tothom que afronta situacions de rendiment, sí. Qui diu que no li cal un psicòleg és perquè va fent resultats acceptables. Quan deixen de ser-ho, vol millorar l’entrenament, agafa un coach... però no treballa la gestió de l’instant, que és crítica.
Així, necessitarien més tractament psicològic, alguns pares.
Pren sentit l’expressió un pilot
psicològicament fort.
Amb aquest perfil ens ve al cap...
Tot i que també va patir un episodi d’estrès durant el 2017.
Tots els esportistes haurien de treballar amb un psicòleg?
Què diferencia el psicòleg de la figura tan de moda del coach?
Per exemple?