“Embellim el món”
Tinc 34 anys. Soc de Madrid. Soc dibuixant, il·lustradora, dissenyadora de moda... Soc soltera, i no tinc fills. Política? Fem alguna cosa a favor del medi ambient! Creences? Crec en tot!: en energies, geobiologia, esoterisme, esperits, fades, elfs, astre
B
rianda: què significa?
Espasa. És d’origen cèltic.
Per què els seus pares van posar aquest nom?
li
És el nom d’una noble navarresa del segle XVI, avantpassada de la família.
Són coses que marquen?
Em va marcar l’ambient en què vaig créixer, entre estampes i llibres d’assumpte medieval, a causa de la passió editorial del pare...
Jacobo Siruela.
El meu germà i jo fèiem fotocòpies d’objectes, les retallàvem, muntàvem collages, jugàvem a fer portades de llibres...
I jugant... dissenyadora i il·lustradora!
El meu germà i jo vam créixer en un món de fantasies medievals, fades, elfs, follets, unicorns, reis, cavallers, princeses... Jo em passejava amb orelles d’elf.
Què li ha quedat de tot allò?
No puc evitar veure la màgia en tot! Les coses que passen porten missatges, cada detall és significatiu, crec que tot el que sembla casual està volent dir-me quelcom...
Me la i magino orientant del seu llit cap al nord...
Doncs
la capçalera
sí. Aquestes coses les pregunto a la
meva mare. I m’atenc al fengshui, al tarot...
Quina és la seva carta predilecta?
El Món: una dona nua balla al centre d’una mandorla vegetal...
I consulta cartes astrals?
Sí, per internet. Tot i que m’ho agafo amb pinces, no vull que em condicioni massa...
Millor.
Durant molt de temps anotava els meus somnis de cada nit, com em va ensenyar el meu pare.
Expliqui-me’n un.
Estic amb una germana (que no tinc), mentre la ciutat s’esfondra, i fugim, al camp: ens arrecerem en un iglú fet de cera vermella de Babybel, i el compartim amb el meu pare i un amiguet. Dormim... Continuo?
Sí.
Ens despertem. Sortim, i veiem sobre un turó un palau de vidre. Per arribar-hi hem de salvar un abisme. Una barra d’or uneix les dues vores, cal penjar-s’hi per passar. Morta de por, ho aconseguim...
Entra a l’hotel?
Sí, i el recepcionista em dona una galeteta amb el número de la meva habitació, però m’agrada tant que me la menjo...
No pot trobar la seva habitació... He memoritzat el número, que no et diré... I a l’arribar a l’habitació..., em desperto!
Els somnis li inspiren dibuixos?
Sí. I les simbologies egípcia i maçònica, la mitologia, els tapissos medievals, la pintura renaixentista, Botticelli, Arcimboldo, els prerafaelites, els gravats antics... I el llibre de la naturalesa!
Ha tingut un mestre?
“Hi ha un llibre sempre obert per a tots els ulls: la natura”, diu Rousseau. A Nova York, amb el pintor Paul Balmer vaig provar tècniques i suports. Em va captivar el dissenyador, escriptor i activista William Morris.
Resumeixi’m la seva influència.
Embellim el món. Tot al voltant pot ser bonic. I això vull fer: catifes, tapisseries, tovalloles, llençols, barnussos, vaixelles, vasos, papers pintats, peces de roba, estampat de teles...
Què és la bellesa?
Una emoció davant una obra. Això que et fa sentir bé.
Quina obra d’art l’emociona més?
La Verge de la magrana, de Fra Angélico. És al Museu del Prado. El va cedir la meva àvia...
La duquessa d’Alba...
Sí, el tenia ella a casa. Ara està al costat de l’Anunciació. Vaig sovint a veure-les!
Què li provoquen?
Em fan plorar. Jo ploro als museus. M’emociono. També si escolto l’Ave Maria de Haendel, o quan passejo per un bosc, davant una albada, la natació sincronitzada...
La natació sincronitzada?
Vaig veure a la tele una actuació de l’equip espanyol, i era tan estètic, bonic... que vaig plorar. Que bonic que és això!, vaig pensar. I, a sobre, van guanyar la medalla d’or.
Què li agradaria més a la seva àvia, del que vostè fa?
Miri aquest dibuix en què recreo el naixement de Venus...
De Boticelli...
Li agradaria el colorit! Ella era vitalista. I oberta, inquieta, tot terreny, moderna... Més que la meva mare i més que jo! Jo soc més casolana.
Quin missatge llança al m óna mb les seves obres?
“Un dibuix no és més que una línia que surt a passejar”, va dir Paul Klee, i jo vull dir que tot és per a alguna cosa. No vull que res del que faig sigui merament decoratiu, vull que sigui una cosa que millori el món.
Ho aconseguirà?
M’orienta Goethe, que va postular que “les persones haurien de parlar menys i dibuixar més. M’agradaria renunciar a la parla i comunicar-ho tot visualment”.
Tot un programa vital... Crec en Matisse, també, mestre del color, aquella obsessió, turment i alegria: “Sempre hi ha flors per a qui desitja veure-les”.