Gest d’Estat
El Tribunal Suprem manté la tesi del risc de fuga per als líders del procés, però seria molt positiu que els acusats poguessin estar en llibertat i anar a la vista pels seus propis mitjans gaudint d’un règim obert
Quan falten poques setmanes perquè comenci el llarg judici contra els líders independentistes catalans, és pràcticament impossible des del punt de vista penal que el Tribunal Suprem canviï el règim penitenciari dels processats. Si al seu dia no els va concedir la llibertat perquè considerava que hi havia un risc de fuga, no tindria gaire sentit que els la concedís dies abans de començar la vista. Des d’un punt de vista jurídic, l’argument del Suprem sempre ha estat molt clar: existeix el precedent d’altres implicats en la causa que van optar per escapar-se per evitar la condemna. I en els casos que un jutge aplica la presó preventiva per evitar les fugues dels reus, es considera que aquest risc es multiplica quan s’acosta la vista i la possibilitat de la condemna està més a prop. En resum, el Suprem difícilment canviarà d’opinió després de tants mesos mantenint el seu criteri i resistint, fins i tot, pressions governamentals que aconsellaven la posada en llibertat dels presos per l’excessiva durada que estava tenint la tramitació de la causa. Dit això, també cal recordar que estem davant d’un cas d’absoluta excepcionalitat. Els qui s’asseuran al banc dels acusats al febrer són dirigents polítics per unes idees que tenen el suport d’una bona part de la població catalana. Un dels processats, Oriol Junqueras, és el líder d’una formació que guanyaria en unes pròximes eleccions a Catalunya, segons totes les enquestes.
La llarga vista demostrarà o no les greus acusacions del jutge d’instrucció i del ministeri fiscal, però, més enllà de discutir el mètode i les formes erràtiques, a la meva manera de veure, que van fer servir els membres del Govern, el que es jutjarà té un pes polític evident. No estem davant d’un judici més. Segurament per una part molt nombrosa de l’opinió pública espanyola el que toca és justament un procés dur i que els dirigents catalans siguin tractats sense cap mirament com qualsevol altre acusat, tal com marca la llei. I, així, els reus s’hauran de presentar emmanillats al Suprem durant tots els mesos que duri la vista o hauran de suportar els trasllats en condicions precàries des de la presó fins al tribunal. Però que diferent que seria si els acusats poguessin comparèixer pel seu propi peu amb els advocats després d’estar-se hores preparant la defensa. La imatge que es transmetria seria absolutament diferent i, malgrat que segurament influiria en el clima de la vista, no necessàriament hauria de fer canviar les opinions de les acusacions, ni del ministeri fiscal. I ningú no pot oblidar que aquest judici tindrà una gran transcendència no només a Espanya, sinó també a escala internacional, i aquest és un punt que no s’hauria de subestimar. Els processats emmanillats, amunt i avall, són una foto que crec que no convé a ningú. En vista de la informació que avui mateix recull José María Brunet en aquestes mateixes pàgines, sembla que el Suprem és conscient d’aquesta situació.
Respectant al màxim la independència judicial, és tan complicat obrir una reflexió sobre el tema? Ens podem posar formidables i afirmar que la proposta és inviable i és una intromissió a les decisions del Suprem. Però aquest és el mateix país on un dirigent del PP presumia d’haver tancat un acord amb l’Executiu sobre la distribució dels càrrecs del Consell General del Poder Judicial. Encara recordem allò de “controlant la Sala Segona del Suprem des del darrere”. Doncs això. Si aquest país ha sabut arribar a martingales de tot tipus quan li ha convingut, potser ha arribat el moment que es pugui arribar a un acord entre el Govern central, l’oposició i la cúpula judicial perquè la causa es pugui celebrar amb els líders del procés en llibertat.
Els arguments jurídics són inapel·lables, tal com hem explicat al principi d’aquest article, però, més enllà de l’estricta aplicació de les normes, cal preguntar-se si l’Estat espanyol té prou força i seguretat en si mateix per prendre una decisió d’aquestes característiques. Crec que l’excepcionalitat del cas mereixeria alguna cosa més que la còmoda resposta del tipus que la justícia és igual per a tothom. En tot cas que ningú no s’ofengui: només és una opinió.