Cada futbolista és un món
Joan Golobart
Créixer en la realitat.
És clar que des de fa temps un mecanisme dels rivals per enfrontar-se al Barça és allunyar-lo del camp propi. El Barça està obligat a entendre o a adaptar-se a aquestes circumstàncies. I el primer procés d’adaptació passa per mantenir la concentració defensiva al màxim nivell. Durant una sèrie de partits a l’equip blaugrana li ha costat trobar la resposta. Hi poden haver pèrdues fruit de la pressió del rival i, per això, comportaments com els de Piqué o Lenglet, que mantenen el criteri defensiu al cent per cent, són fonamentals. I si això continua per aquesta línia, que sembla que serà així, el central francès té moltes coses a aportar. Ja que a la seva intensitat en la concentració i a la seva resposta en el joc aeri hi cal afegir un altre valor, que és la bona cama esquerra que té per a la pilota llarga. En la mesura que el conjunt es vagi adaptant a aquest entorn, a poc a poc anirà generant automatismes per contrarestar la defensa avançada rival. Un d’aquests seran els desplaçaments llargs puntuals per fer dubtar en la pressió els contraris. I en això Lenglet és un mestre. Però aquests cops de pilota són útils quan són travessers. Així, sent esquerrà –o ambidextre– la presència de Dembélé a la banda dreta és fonamental.
Gestió dels jugadors.
Molts aficionats pensen que al final qualsevol jugador a causa de la seva professionalitat sempre estarà disposat a esforçar-se al màxim per ser titular. Però no sempre és així. Les reaccions poden ser molt diverses i fa gràcia veure com al Barça aquesta temporada hi tenim una gran varietat de reaccions. Valverde ha d’estar al cas per no empobrir la capacitat de la seva plantilla. Lamentablement en un equip hi acaben havent gairebé més jugadors suplents que titulars i la dedicació a les recuperacions per part de l’entrenador no pot ser la mateixa per a tothom. Afortunadament hi ha jugadors que assumeixen aquesta situació de suplència no com un demèrit sinó com una lluita complexa a causa de la qualitat dels seus companys. I l’assimilen amb gran naturalitat. Per exemple, Ernesto ha hagut de gestionar la situació d’Arthur, Arturo Vidal, Dembélé o Coutinho, i és curiós com l’absència a la titularitat ha tingut respostes ben diverses. Arthur ho va viure amb molta naturalitat, ja que era un nouvingut i li calia temps per mostrar les seves virtuts. En canvi, Arturo Vidal va respondre de manera molt negativa per la frustració. Va mirar d’agitar l’entorn com a eina perquè el tinguessin en compte. Valverde li va saber marcar el terreny fent-li veure que aquesta no era la via encertada. El cas de Dembélé és el més estrany, ja que la seva suplència va ser com a mesura de càstig, per certes indisciplines però sobretot per reiteració en les pèrdues de pilota. I ara hi ha Coutinho. Quan més discutit ha estat públicament perquè reaccioni, és quan ha gaudit d’una titularitat inesperada. Una bona jugada de Valverde.
Coutinho ha gaudit d’una titularitat quan era més discutit: una bona jugada de Valverde