Actes i símbols
Els exconsellers del Govern coincideixen que el referèndum i la DUI van ser declaracions polítiques
Els nou exmembres del Govern de la Generalitat ja han declarat davant el Tribunal Suprem pel procés. Ja es poden extreure les primeres conclusions. Una: que el caràcter de determinades decisions i fets que van tenir lloc al setembre i octubre del 2017 a Catalunya tenien marxa enrere, segons la versió dels polítics. La llei de Transitorietat, el referèndum, la declaració unilateral d’independència (DUI) eren més símbols que actes, sempre a la recerca del diàleg amb el govern central. Dos: ningú no va pagar la consulta, ni va fabricar paperetes, ni sabia on eren les urnes, ni com es va fer el cens. Tres: no hi va haver violència. Quatre: no van reconèixer cap acusació, excepte estar al cas de les advertències del Tribunal Constitucional, que per a ells no tenia autoritat. Aquesta és la versió dels nou exconsellers gairebé unànime; gairebé, perquè hi va haver una veu discrepant: Santi Vila.
Dimarts 19 Ponderació i autodeterminació El dilema: com donar suport a un referèndum que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) havia ordenat impedir i que el Tribunal Constitucional situava fora de l’ordenament jurídic? Jordi Turull, exconseller de Presidència, va dir que amb “ponderació”; ponderant complir el mandat judicial amb el dret a votar. Difícil equilibri que és un dels nusos del procés. Ponderant una cosa i una altra es va anar avançant per arribar a l’1-0. En realitat no és només això, és també un xoc de legitimitats. L’endemà, Josep Rull, antic conseller de Territori, va reprendre aquest argument per assenyalar que l’elecció era entre l’imperi de la llei i principis democràtics, la qual cosa porta inexorablement a una pregunta: hi ha democràcia sense llei? Aquells mateixos dies hi va haver respostes contraposades a aquesta qüestió. Una, de Quim Torra: prioritza el mandat democràtic. Una altra, de Felip VI: sense llei no hi ha democràcia. Raül Romeva, exconseller d’Exteriors, va defensar el referèndum de la mateixa manera que va advocar pel dret d’autodeterminació, que va assegurar que la Constitució espanyola permetia. I ho va dir al Tribunal Suprem, que el jutja per rebel·lió, entre altres delictes.
Dimecres 20 El Canadà i el Constitucional En aquest moment ja hi havia una cosa clara: tots els exconsellers que van contestar al fiscal van acceptar que van rebre providències del Tribunal Constitucional en què els advertien que incomplir les seves decisions podia tenir conseqüències penals. El que passa és que, per a ells, el TC té poca credibilitat. “No té autoritat moral”, segons Josep Rull. En canvi, el Tribunal Suprem del Canadà sí que és bo, però el problema és que les seves sentències no tenen validesa a Espanya. Però no només es va parlar de filosofia política, també de fets concrets. Tots els exconsellers, com Turull, Romeva, Rull, Bassa, Borràs, Vila o Mundó, van negar amb fermesa que el referèndum s’hagués pagat amb diners públics. “Ni un cèntim”, va dir Bassa. Tant Turull com Rull van insistir que Hisenda controlava els comptes de la Generalitat i que era impossible desviar fons. Els funcionaris ho haurien denunciat. Tampoc no es van pagar factures per publicitat. Ningú no sabia per què Unipost tenia dades censals de ciutadans, ni qui havia elaborat el cens universal. Les urnes es van presentar públicament, però tampoc no sabien on eren. Simplement es va confiar que apareixerien en el moment oportú. En el seu dret a la defensa, ningú no sap com es va fer de debò el referèndum, perquè ells no van ser. Pel que fa als locals, Dolors Bassa va explicar que va tenir una multitud de peticions per dur a terme activitats als centres cívics aquell cap de setmana del referèndum: partides d’escacs, balls per a gent gran, botifarrades... Com s’hi havia de negar? Això sí, els va dir que a les sis del matí de l’1-O tothom havia d’haver-se’n anat. Ponderant, com va dir Jordi Turull: complir amb els jutges i amb els votants.
Dijous 21 Mediació, diàleg i violència La violència és el nucli del delicte de rebel·lió. Jordi Sànchez, exlíder de l’ANC, va defensar vehementment que no n’hi va haver ni davant Vicepresidència durant l’escorcoll del 20 de setembre ni en l’1-O. Bé, sí, aquí sí, però de la Policia i la Guàrdia Civil. La seva entitat va cridar a participar en concentracions, en les votacions i a fer cua davant els col·legis electorals des de les cinc del matí. L’enfrontament entre ell i el fiscal van fer intervenir el president del tribunal, Manuel Marchena, que va fixar com anirien les coses: un pregunta, l’altre respon i els magistrats decidiran amb quina versió es queden. Aquell dia es va contradir la metàfora de la cadira buida, que l’Estat no va voler ocupar per parlar. Santi Vila, exconseller d’Empresa, va assegurar que ell la va omplir; que després del referèndum Puigdemont li va encomanar buscar una sortida i que va negociar amb el govern espanyol, amb el PSOE i amb prohoms de l’Església i de l’economia. Des dels seus interlocutors hi havia interès a evitar el xoc de trens. Es va arribar a un pacte: eleccions a canvi d’oblidar el 155. El 25 d’octubre se’n va anar a dormir tranquil, però el 26 va veure l’abisme: les xarxes eren plenes d’acusacions de covardia i traïció. I va venir el naufragi. Al judici li falta un tros llarg per cobrir i, tot i que sembla que els fiscals han dubtat en alguns moments, mitjans de les defenses expliquen que estan convençuts que a partir d’ara és quan trauran tota l’artilleria, amb els testimonis. A hores d’ara ja es veuen coses. Per exemple, que l’únic que ha volgut asseure’s amb el seu advocat és Oriol Junqueras, mentre que la resta han preferit que es visualitzi que són al banc dels acusats. Una altra: que només Junqueras i Romeva no han volgut contestar a acusadors i que ningú no vol parlar amb els lletrats de Vox, als quals no se sentirà fins a la setmana que ve. I que Santi Vila funciona al marge de la resta, i que la resta el tracten amb poc afecte.
Actes i símbols. S’ha vist aquesta setmana. La llei de Transitorietat era per si de cas s’arribava a un acord amb l’Estat. El referèndum no va ser concloent, va dir Bassa. En realitat va ser una mobilització política, va explicar Vila. La DUI “és l’expressió d’una voluntat política”, va assenyalar Turull. “Una declaració política per continuar negociant”, va detallar Romeva. En cas de ser així, si són símbols i no actes, la qüestió és, doncs, per què hi ha 12 acusats i set que se’n van anar després de la DUI. El dubte és què va passar a Catalunya el setembre i l’octubre del 2017. Santi Vila va expressar: “Tots podríem haver estat més responsables”.