Ohad Naharin
COREÒGRAF
Un èxit el de l’israelià Ohad Naharin (66) amb la seva peça Veneçuela per a la Batsheva Dance Company, que s’ha pogut veure al Mercat de les Flors i que és un prodigi de precisió i naturalitat, amb una energia que desborda els cossos.
Venezuela Companyia: Batsheva Dance Company Direcció i coreografia: Ohad Naharin Lloc i data: Mercat de les Flors (21/II/2019)
Un èxit, com sempre, el d’Omar Naharin amb la seva peça Venezuela per a la Batsheva, i per les mateixes raons a què ens té acostumats: la precisió i la naturalitat del moviment, aquella fluïdesa en les transicions que desborda cada seqüència de passos, per multiplicar-se en els intèrprets amb una energia que desborda els cossos en un cúmul de formes, de vegades suaus i contingudes, d’altres explosives, frenètiques, urgents, d’un impacte plàstic i emocional potent i contrastat. Però... pel que fa a la coreografia? No: pel que fa a la coreografia és una forma en desenvolupament que cada espectador omple de sentit.
El títol mateix és la millor demostració de la dualitat de percepció que la coreografia ofereix. És fàcil que alguns espectadors esperin de Venezuela una obra política, entès el substantiu com a nom propi. Però no hi té res a veure: pel que sembla, en l’alfabet hebreu Ve és una partícula que, col·locada davant d’una paraula, funciona com la conjunció copulativa i, i envers aquesta unió, aparellament o coordinació d’elements apunta el títol, cosa que té molt a veure amb el fons i la forma de la coreografia. També aquesta confusió, esclar, ja que la paraula té un sentit literal originari, mentre que és fàcil que l’espectador la porti al seu terreny més immediat, tal com passa en les dues parts de la peça. Que diferent que pot arribar a ser una mateixa coreografia!
Venezuela re-contextualitza els mateixos primers 40 minuts en una segona part radicalment diferent. Així, el que contemplem primer amb música gregoriana, després se’ns ofereix al so dels ritmes amb què semblen haver nascut els moviments (rap, rock, músiques ètniques…). Només per aquesta adequació tan immediata dels passos al ritme, la percepció s’accelera, és més climàtica i aconsegueix un crescendo brutal. Però el principal assoliment de la peça (més harmònic que no pas rítmic, més tens que no d’alleujament) ha tingut lloc abans, durant la primera part. Veure-ho per creure-ho, que immediata sembla de vegades la dansa. Però veure-ho per llegir-ho, exigeix aquí Naharin.
L’energia dels intèrprets desborda els cossos en un cúmul de formes d’impacte potent