El minut universal

STEFAN Zweig va dedicar quinze pàgines al que va qualificar com el minut universal de Waterloo, al seu llibre Moments estel·lars de la humanitat, quan el mariscal Grouchy va obeir Napoleó en contra del seu propi criteri, sent tots dos víctimes d’una escaramussa dels prussians que va facilitar la victòria de Wellington. Waterloo és la metàfora que no sempre les coses són com semblen. Però també és l’al·legoria dels errors que condicionen una vida. “Perquè només per un segon es lliura el que és gran al que és insignificant; i a qui desaprofita aquest moment, no se li concedeix mai una segona oportunitat”, escriu Zweig. És possible que Carles Puigdemont des de la residència de Waterloo hagi reflexionant sobre tot això. De fet, en el seu minut universal va passar de convocar eleccions a apostar per la declaració d’independència. També Inés Arrimadas ha tingut el seu minut excepcional, en decidir fer el pas a la política espanyola, com a número dos de la candidatura de Ciutadans, en detriment del seu lideratge a Catalunya, on va aconseguir que la seva formació fos la força la més votada en les últimes eleccions. Avui tots dos polítics coincidiran en aquesta localitat valona, situada a vint quilòmetres de Brussel·les, però segurament no arribin a veure’s.

El viatge d’Arrimadas no és una bona idea. És el més semblant a una ocurrència. Cs abusa de la política com a espectacle, capaç d’entretenir, més que d’aportar solucions. En el seu propi partit són molts els que no entenen l’excursió. Tampoc no li va agradar al Govern central, que la va acusar d’internacionalitzar la crisi; ni al PP, que considera que legitima l’expatriat. Ella assegura que hi va per dir-li que la república no existeix i que no és president de res. Puigdemont es frega les mans: l’ha convidada a reunir-se amb ell i a parlar de tot. També va escriure Zweig que l’audàcia és enaltida per la història, però de vegades una virtut burgesa com la prudència evita ridículs.