La caiguda de ‘Roma’
Amb la gala dels Oscar escalfant motors, John Carlin aprofita per donar la seva particular opinió sobre Roma, l’aclamat film d’Alfonso Cuarón que parteix com a favorit per endur-se l’estatueta a la millor pel·lícula: “Si vaig al cinema és que vull històries, històries amb principi i final que em captivin perquè els protagonistes intenten superar algun repte. Poden ser històries d’amor o de guerra o de detectius o d’astronautes o de polítics o de vaquers o de kungfu. Del que sigui”.
La cerimònia dels Oscars se celebra aquest cap de setmana. Llegeixo que la favorita per guanyar el premi a la millor pel·lícula de l’any és Roma, res a veure amb Itàlia o l’emperador Juli Cèsar, tot a veure amb el micromón d’una zona de la Ciutat de Mèxic anomenada Colonia Roma on vaig viure un temps.
Spoiler alert: si no l’han vista i la pensen veure, deixin de llegir ara mateix. Gràcies. El meu suggeriment: si no l’han vista, no la vegin; és una murga.
La vaig veure a Barcelona amb algú que la veia per segona vegada. Després de mitja hora, li vaig preguntar: passarà alguna cosa aquí? Després d’una hora, li vaig preguntar: passarà alguna cosa? Després d’una hora i mitja, li vaig preguntar: passarà alguna cosa? Cada vegada em va dir que callés i continués mirant. Després de dues hores, la pel·lícula es va acabar. Alguna cosa sí que va passar al final. Més o menys. Suposo.
He comentat Roma amb diverses persones que l’han vista. Es divideixen en dos. Les que han sucumbit, fascinades, al rum-rum que és una obra d’art; i les que van aguantar fins al final i es van avorrir com ostres o al cap de mitja hora es van rendir i van sortir del cinema a fer una altra cosa. Les primeres són en tots els casos gent cool, culta i sofisticada que llegeix llibres, va a galeries d’art, aprecia la música de Bach, procura no fer servir bosses de plàstic i detesta Donald Trump. Els segons tendeixen a pertànyer a aquell sector més extens de la burgesia que s’interessa més per lluir un bon cotxe al garatge que un teixit indígena a la paret, que segueix el futbol, s’estima més la carn que el tofu i que no es desvetlla pensant en l’escalfament global.
Jo, que estic entre els dos bàndols –llibres, Bach, futbol, carn–, no només entenc els que se’n van anar al cap de mitja hora, sinó que crec que es van perdre poca cosa. Perquè no hi passa res. Si vaig al cinema és que vull històries, històries amb principi i final que em captivin perquè els protagonistes intenten superar algun repte. Poden ser històries d’amor o de guerra o de detectius o d’astronautes o de polítics o de vaquers o de kungfu. Del que sigui. Només demano una història, sisplau, una història que com tota bona història conté un mínim de suspens, cosa que no tenen les primeres tres quartes parts de la favorita a rebre el premi de l’Acadèmia de les Arts de Hollywood a millor pel·lícula de l’any.
És que no ho entens, em diuen els fans de Roma. És que no t’has fixat en la bellesa de la fotografia.
Sí que m’hi vaig fixar! Molt bona, i per si algú no ho arribés a saber van fer la pel·lícula en blanc i negre, un astut reconeixement de part del director que atesa l’absència de tensió narrativa desviarem la mirada a l’estètica visual. Bona jugada, mestre. Ha funcionat.
Però si la força de Roma resideix en la fotografia, per què veure-la en imatges que es mouen durant dues hores seguides? Val més que la redueixin a vint fotos en una galeria d’art. Així la gent pot triar si s’hi queda deu minuts o deu hores. Potser més endavant ho faran. Tinc un nom per a la possible expo: “Una família mexicana de classe mitjana que tracta bé la serventa”.
D’això va la pel·lícula i és l’altre argument que proposen els seus admiradors. Els encanta la lliçó moral. Que bonica la naturalitat de la relació entre mestressa i esclava! Que tendra la relació entre la minyona i la canalla!
Però de què carai parlen? Hem de celebrar que els amos de la casa tractin l’empleada com un ésser humà? Això és motiu per celebrar la generositat de què és capaç l’espècie? Hem d’aplaudir que una persona privilegiada tracti com Déu mana una altra en una posició econòmica i social més feble?
És el normal, res més. És el que s’espera d’una persona mitjanament decent. Que això es consideri una lliçó necessària i innovadora, sisplau! Fins on hem arribat?
No dic que la pel·lícula no s’hauria d’haver fet. Que hi hagi un element d’homenatge a la bondat i de crítica al masclisme, res de nou, però bé. Que hi hagi gent a qui li hagi semblat magistral, bé, hi ha gent per a tot. Però que Roma es consideri la millor pel·lícula de l’any arreu del món, quin nivell!
Dit tot això, he de reconèixer que vaig veure Roma a Espanya, on tenen el costum de doblar les pel·lícules estrangeres. Té la seva gràcia. Sentir parlar Johnny Depp o Humphrey Bogart en espanyol castís agrega un punt d’humor especialment grat quan la pel·lícula és dolenta. Roma no es va doblar, però, curiosament, com que tots els personatges parlen en espanyol, es va subtitular. “Enfadar” per “enojar”; “venid” per “vengan”; “vosotros” per “ustedes”; “pequeño” per “chico”, i tal. Absurd, innecessari i, potser en el fons, insultantment colonialista. La possibilitat que la versió espanyola de Roma hagi estat segrestada per un correligionari de Pablo Casado m’obliga a reflexionar que potser hauria de ser menys mesquí en les meves crítiques. Se m’acut, per exemple, que Roma guanyaria força si n’hi tallessin 50 minuts.
He vist una altra candidata a millor pel·lícula, La favorita, i una altra que només és candidata a millor pel·lícula estrangera, Un asunto de familia. La favorita, ambientada en un palau anglès del segle XVIII, comparteix amb Roma la distinció que la fotografia és excel·lent i que no hi passa res. Hi ha un desenllaç, però només al final es comença a assenyalar on anem, de què va la història, per què ens hem d’interessar pels destins dels –o, més aviat, les– protagonistes. De tant en tant quedem sorpresos per les paraulotes que surten de les boques dels il·lustres personatges i per l’infantilisme del director a qui els van fer gràcia i sí, no cal dirho, com que és una pel·lícula anglesa se suposa que per enèsima vegada (zzzzzzz...) hem de quedar bocabadats davant les maldats de les reines i de les duquesses, de l’autenticitat dels vestits i del talent de les actrius. Però que La favorita sigui una de les vuit millors pel·lícules de l’any passat... Anem malament.
Un asunto de familia és una pel·lícula japonesa en què tampoc no hi passa gaire res. Com Roma, se centra en una família. A diferència de Roma, la lliçó no és banal, dona molta cosa nova per pensar sobre un tema etern; té més humor i enginy; i els nens actors són infinitament millors, amb personalitats molt més definides que els seus homòlegs mexicans. Si Roma guanya l’Oscar, sospito que serà per raons polítiques, a causa de la necessitat dels benpensants de Hollywood de distanciar-se del mur de Trump i solidaritzar-se amb els veïns del sud. D’aquí uns anys la gent es preguntarà, en què estàvem pensant? O això espero.
Si vaig al cinema, vull històries –ja siguin
d’amor o de guerra, de detectius o d’astronautes– amb principi i final, que em captivin perquè els protagonistes
intenten superar algun repte
Que hi hagi gent a qui li hagi semblat magistral, bé, hi ha gent
per a tot; però que ‘Roma’ es consideri la millor pel·lícula de l’any arreu del món, quin nivell!